D'escriure i descriure a mà ja no s'estila. Qui passa aquella ganiveta sobre la tinta, amb precisió de rellotger o d'escrivà, per esborrar la lletra manuscrita i refer l'oració sense temor? Ja no trobareu la persona que s'espera que el líquid mentider, de nom conegut, tapi l'error i es pugui reprendre el fil de la carta. Menys encara, ni sota pedres antològiques, hi haurà bípedes que guarden la capsa de la màquina d'escriure després de lletres amoroses o desafiants o moribundes. No se m'acut cap altre motiu pel qual la mecanografia ha de resultar anacrònica –quin adjectiu denigrat, oi?– per parlar dels temes absoluts de la humanitat: amor, brega, mort. 

L'auge de la missatgeria instantània és una veritat. La paraula whatsapp ha portat a l'oblit aquella altra: correu electrònic. "Tens una carta!", ens dèiem fa temps. Corríem a la bústia amb il·lusió, ja amb la idea d'estripar sense miraments el sobre ni mirar el remitent. Ai, il·lusos!, que eren un reguitzell de correus spam per allargar-nos el penis o permetre'ns unes vacances a canvi d'interessos abusius i cinc litres de sang cada mes. "Tens un whatsapp", diuen al Messenger, i a l'Instagram. I al balcó, perquè hi ha qui pregona la intimitat, siguin orgasmes o convocatòries de dinar familiar. No anem bé, ni amb l'eliminació dels accents diacrítics ni amb l'oblit –pobra coma!– dels venerables signes de puntuació. Al WhatsApp hi regna la selva del desconcert, del context fluid i de les rèpliques ad nauseam (perdó per la llatinada). 

En un lloc de la Segarra, el nom del qual no vull recordar, vaig veure un home que feia beure, amb paciència infinita, la ploma comprada a Ca Les Güell. Aplicava la tinta amb amor –llavors eren altres temps, entre ell i jo– a les 3 cartes que arribaren a la bústia dels pares. No ho he vist fer mai més a ningú, i si ho fes dirien que és per a una pel·lícula, o per una obra d'art, o senzillament no té llum –no la pot pagar, esclar– i s'hi entreté fent màgia. Unicorns, gairebé. Mentida, era l'esfinx abans de ser desenterrada de la sorra, a Egipte, la imatge al paper que guardo en calaixos, prop de qui escriu aquestes línies. 

Les meues mestres –dones quasi totes– m'esperonaven i esperaven les meues lletres quan anava a escola. Als nou anys vaig descobrir que les cartes eren maneres de connectar-se en el temps amb persones a qui aprecies. D'aquells temps, moltes capses i molts remitents; llocs remots m'agraïen les dots de llengües que mostrava. En vaig rebre del Japó quan ja tenia una dosi de sensatesa: quin munt de lletres per entendre barri, carrer, districte, pis...! Ara passa el mateix amb els destinataris dels correus? No, excepte si tens el mateix cognom que una altra docent, i et conviden a una reunió a parlar d'una cosa que no entens gens. Declines amb humor, clar, i sense hehehe. Que es poden ofendre. 

Aprofitarem l'estiu per desempolsar els llibres de lectura obligatòria, els que ens ajuden a ser persones. Allò de millors persones... que es quedi en cursiva. Les lletres, en negreta sempre. Escriviu, coi.