L'enquistament històric del problema català dins de l'Estat espanyol mai no ha estat tractat democràticament ni amb el respecte que Catalunya, la de tothom, s'havia ben guanyat amb grans sacrificis de tot ordre i un elevadíssim cost social. Per això som on som. Tot segueix tancat i tot és impossible, llevat potser de l'àmbit dels estats de la Unió Europea que, majoritàriament, sembla que no estan més disposats a "fer de cornuts i pagar el beure" amb Espanya. I, tanmateix, han saltat les primeres alarmes internacionals. Cal dir que s'han fet esperar força i que sort en tenim i en tindrem dels tres diputats "exiliats" si no paren de persistir com, de fet, fan. 

Això dels indults que acabem de celebrar sobretot per als afectats i llurs famílies podria semblar un primer pas polític amb voluntat de tractar el conflicte Catalunya-Espanya, però no ho és pas, és només una d'aquelles "falses percepcions" de què parlava la setmana passada. Un simulacre més dels molts que ens han muntat, tant des d'aquí de Catalunya (sí, des d'aquí també) com des d'Espanya. Portem molts anys amb simulacres que l'Estat espanyol ens fa pagar al preu de grans revolucions. Són tantes les falses percepcions que ens envien constantment que aviat no sabrem, ni qui, ni què som, ni què volem. Vull dir que si ja ens costa sovint distingir el gra de la palla, com podrem arribar a separar-los degudament quan calgui fer-ho? Resumint, ens calen més realitats que mai i no pas fum.

Per ara i tant no va per aquí la cosa. Perquè, per exemple: és veritat o no que la taula de diàleg i/o negociació sigui l'oportunitat de debatre políticament el conflicte català? Està per veure. Però el risc d'un nou simulacre o d'un muntatge destinat a crear una altra "falsa percepció" es manté impertèrrit. Té tots els ingredients de sempre, més un que podria ser el principal motiu de garantia i d'esperança per a l'independentisme català: el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH).

La metàstasi crònica que pateix l'estat espanyol no para d'agreujar-se. És un fet greu i tenebrós que, de tant en tant, s'evidencia amb significatius rebrots tumorals impossibles d'extirpar ni de guarir. El cas del Tribunal de Cuentas n'és un dels més greus. El dimarts dia 29 hem vist per què ho és. Però n'hi ha més. Per ara ja hem vist qui mana i també que qui mana castiga, i perdona, però no tant. 

Per acabar voldria dir que la certesa que més m'inquieta, en tant que català i independentista, és la del camí llarg i tortuós que s'albira al davant i com que tot passa obligadament pel quilòmetre zero i allí s'acumulen tots els poders (i els poderosos) ja no sé ni què pensar.