L'esbós és allò que fem els aficionats (i els professionals també) al dibuix quan volem realitzar algun projecte del tipus que sigui. Són les primeres ratlles, les preliminars, que volen conformar una aproximada representació gràfica del suposat projecte. En general la mecànica és lliure i, sovint, espontània. El que compta és si la idea inicial va agafant forma, contingut, dimensió, sentit i vida. Vida sobre el paper, és clar. Però també la imaginació, que no para en tot el procés i des de l'inici et fa veure de tot, des de detalls inspiradors fins a empedrats de mala gepa. Sovint, o gairebé sempre, a l'esbós inicial el segueixen un rosari de dibuixos o d'esbossos que en podríem dir secundaris: són, entre tots, el que acaben encaixant un possible esbós treballat. Només això. Un embrió d'una idea, d'un projecte que només comença a tenir formes disperses que hauran de ser estudiades per fer-ne un treball preparatori de l'objectiu perseguit. Hi ha qui en ple procés del dibuix hi afegeix o es val dels colors, siguin del tipus què siguin, per ajudar a destacar detalls, formes, etc. 

En política, els partits, quan projecten estratègies només fan servir un parell de colors: el negre amb tota la seva graduació i una tinta d'efectes absolutament transparents que només poden ser observats amb unes ulleres especials. És allò que només veuen els quatre que conformen el sanedrí de torn. Els quatre il·luminats de cada casa. La resta de mortals només veurem les publicacions a tot color i a tota màquina de les consignes que aniran repartint, segons el moment, l'ocasió i el missatge, com si fossin extretes poc menys que del sermó de la muntanya o dels escrits i la paraula dels profetes. En qualsevol cas, sempre, tot molt profètic. Aquesta tècnica, molt generalitzada quant a l'interès final per bé que amb procediments diferenciats, segueix mantenint-se en plena democràcia. Per això tenim la què tenim, de democràcia. Tot va de dalt cap a baix, cap a la base, i a més: blindat. Diuen que és perquè no hagis de pensar. Ensems, aviat no caldrà ni veure-ho donades les opacitats amb les quals generalment es mouen i treballen els demòcrates burocratitzats de cada partit i/o govern.

En aquests moments del present diria que l'independentisme de base, el que majoritàriament manté com a referent històric el del Primer d'Octubre de 2017, només pot constatar amb diàfana certesa que segueix la repressió permanent i a l'alça. També que ens van llançant polsims mesclats amb tota mena de castanyes (no pas per llur bondat, sinó per l'efecte contundent) sota missatges del tipus «ara no toca» i que el referèndum «nunca jamás» i que... res de res. I en això treballen precisament els afables dialogants; a preparar el camí cap al no-res. El nostre esbós va per una altra via: la del volem un país socialment esforçat i just, lliure i democràtic. I és via única.