Massa i tot. I podria ser perillós, tant, que de lliscar de la manera que hem pogut constatar com ho han fet alguns significats dirigents, podríem acabar derrapant tots plegats i, paradoxalment, ves per on, junts. Anotem-nos l'apunt.

Si l'afirmació que diu "la virtut sosté les repúbliques" és certa, només puc pensar que la nostra, la proclamada o declarada i finalment avortada el mateix dia 27 d'octubre, ha començat a esparracar-se amb l'excusa política de la concòrdia. Ara també ens venen a dir els protagonistes més destacats: la nova transició a Catalunya. 

Penso que no estarà de més recordar que aquesta via "per la concòrdia" ja fou proposada com la solució Cambó i els seus "realistes" com "la de la concòrdia i el pacte" allà per l'any 1930. Va fracassar des de l'inici perquè, segons diuen, es van adonar que els de la part espanyola ignoraven les regles del canvi o, millor dit, del bescanvi, perquè feia massa segles que vivien (i viuen) del tribut. En el nostre cas en concret convertit en permanent espoli fiscal. 

Miguel de Unamuno va dir que "als catalans ens perdia l'estètica". Potser sí. Però el 1r d'Octubre desaparegué l'estètica i triomfà l'ètica. L'ètica del compromís amb la llibertat, la de l'anhelada independència del poble català per constituir-se en forma de república catalana agermanada en la convicció i la dignitat. I el procés que es va seguir va durar uns set anys aproximadament; del 2010 fins al 2017. Amb el compromís de portar-lo pel camí "de la Llei a la Llei" i així és com ens vam encarar, democràticament i pacífica amb aquell dia històric que fou el 1r d'Octubre. Posàrem urnes i votàrem; ni més ni menys. L'Estat espanyol hi va posar la repressió, les amenaces, la por i les garrotades de forma indignant i menyspreable. Res de diàleg ni de respecte, ans al contrari.

El que va passar en determinades esferes del país, les que en podríem dir les més altes instàncies polítiques, institucionals, estratègiques etcètera encara està per ser escatir. És evident que hi va haver errors, i desacords i segurament que també desavinences personals, algunes amb sospites de franca deslleialtat, potser humanament comprensibles, però políticament greus, àdhuc irresponsables. I l'independentisme n'ha sortit tocat, ple d'ombres i foscors, i hom, per molt que s'hi esforci, no pot entendre ni la separació estratègica ni la manca d'unitat ni la d'empatia entre els lideratges més destacats. Només per damunt de tot i de tots segueix brillant amb llum pròpia la gesta del 1r d'Octubre. I que ningú no gosi apagar-la, perquè és de la gent que la va protagonitzar i de tot el país. I segurament serà aquesta societat civil la que s'haurà de tornar a mobilitzar de veritat si la deriva actual dels partits independentistes no acaba sobreposant-se als entabanadors ni superant "els esculls i els cants de les sirenes" espanyoles. I és evident que citant termes tan importants com amnistia, autodeterminació i república, que no para de repetir, com si d'un robot es tractés, el nostre jove president, no n'hi ha prou si no dius també com penses fer-los possibles. Perquè és obvi que això no va de publicitat, només.