Podria començar amb un verset dels que fan enrojolar de tan simples. No posaré poesia, no pas. No és per fer-vos desdir de continuar l'article, eh? Que els temps no estan per regalar engrunes als passavolants, ni demanar almoina als lectors de best-sellers. Deumosenguard. Jo volia parlar-vos de quan l'articulista era xiqueta i anava pels "puestus" que tenien llibres a badar, i si tenia prou diners, a comprar-ne.

El meu Sant Jordi era Sant de debò, perquè tinc un germà –adorat, més jove i més guapo que jo– que se'n diu. El felicitàvem de bon matí, i ja pensàvem, ell i jo, de quina manera ens regalaríem el dia. Generalment teníem classe, ço és, escola. En aquells temps no ens portaven els llibres per vendre'ls al pati, sinó que érem més endreçats: calia anar a la font. I quina font, estimats! Després de les classes la mare ens aviava –devíem semblar gallines, pel borrissol que despreníem durant l'adolescència– al carrer, i ella empaitava novel·les mentre natres, galls més o menys acneics, voltàvem les parades. Era un ball peculiar, el nostre: festejàvem els llibres, sense sospirs i sense baves. Quan n'havíem ullat un, gola escurada, dèiem en veu ben alta: "Voldria aquest llibre. Quant costa?" Trofeu pagat i embolicat, esquena dreta, l'aire triomfal que ens envoltava no feia girar el cap a ningú. Però natres –ell i jo, germans que s'estimen– germinàvem en cada full que giraríem en la solitud de la cambra. De la pols i dels prestatges ja en parlarem més endavant. (Gràcies, mare, per no queixar-te mai del pes de la nostra cultura…!)

Recordo amb especial afecte els volums grocs de la col·lecció La cua de palla, que mon germà aplegava amb una fe i un gust exquisits. Alguns havien estat traduïts al català per primer cop, en versions del nostre Manuel de Pedrolo. Ho confesso: no en vaig llegir cap. Jo tenia una mania poc rellevant. Em vaig empassar els llibres de Los Cinco, aquells en què menjaven galetes de gingebre tothora i tornaven tard a casa. Envejava aquesta darrera frase, perquè desconeixia el gingebre i les virtuts que instil·laven als seus protagonistes. Oh, quina felicitat em rondava en imaginar els camps anglesos, verds de luxúria, i jo trescant-hi com una cabra…! Ma mare havia d'entrar a l'habitació per tornar-me a la vida targarina. Ecs. 
A les golfes el pare hi havia començat una biblioteca de dimensions domèstiques, que seria la nostra Alexandria particular. Hi fullejàvem els volums d'una enciclopèdia infantil, de la qual els pares em prohibiren –vet a saber segons quins criteris– la part del sexe. El segon llibre que em van amagar fou Los últimos días de Pompeya. Ni sabia què hi havia passat allà, però dedueixo que la cruesa de les escenes havia de què-sé-jo. No el reclamaria mai més perquè me'l desprecintessin. Vaig ser egoista, sí. A canvi, el Torcuato Luca de Tena em tenia segrestada. Al cap dels anys li vaig agafar tanta mania que ni en conservo cap exemplar. Visca, tu.
Un any, el pare va aparèixer a casa amb una enciclopèdia. Una altra. Ens vam asseure, ell i jo, a badar a les magnífiques il·lustracions amb què l'havien guarnida. Era d'art, la col·lecció. Pare i jo, maldestres en el dibuix, fèiem exclamacions de sorpresa en veure amb quina traça es creava l'aire, amb quina delicadesa apareixien els plecs de la roba, amb quins sfumatos se'ns desvelaven tristeses i llàgrimes. Encara hi sóc, amb el pare al despatx, en pregària amb el llibre obert, fent oracions subordinades dels quadres de Tintoretto i de Van Eyck. 

Recordo el groc de la palla, l'olor dels volums per encetar, la mare en silenci absolut davant de les novel·les històriques. He escrit aquest article perquè el meu germà compleix 50 anys el dia 9 de maig. I perquè sempre seràs el meu Sant Jordi, estimat drac de les lletres i les roses. Per molts anys.