És tot molt complicat, no sé si tan complex com alguns ho pinten, però sí que és complicat. De fet, amb Espanya, els catalans i especialment Catalunya, li tenim tot d'enrevessat i confús. Però, tanmateix, al meu parer, que no hi dec entendre gaire, la veritat és que segueixo veient-ho ben nítid i transparent perquè sempre ens acaben enredant i nosaltres acabem pagant els desgavells: els seus desgavells, és clar. Tot i això, sempre entaulem diàleg (amb taula i sense) i negociem si cal, quan podem i si és que ells volen; sempre d'esme. És d'esme que ja ho entomem gairebé tot. I, ara, passi el que passi, també ho acabarem fent. Perquè estem baldats i embafats de tants relats i tantes històries destinades a confondre'ns malèvolament o, el que és pitjor, interessadament amb absoluta perversitat.

Estem a dieta, ideològica per descomptat, però també pel que fa a l'exercici democràtic dels nostres drets fonamentals; aquests ni tocar-los. I, de l'espoli fiscal no ens en podrem estar fins que ja no ens quedin ni els ossos; dieta total! I encara parlen de concòrdia aquests energúmens del poder, de l'abús i de l'engany? Ah, per si la normalitat no fos prou "normal", la repressió no para (ni pararà) a la velocitat de creuer imposada i amb totes les forces prospectives, perseguidores, fiscalitzadores i judicials transversalment dedicades a trillar el país com si d'una recol·lectora sinistra es tractés. Aquestes són les idees mestres i la voluntat manifesta dels que invoquen la "concòrdia". Els mateixos que mantenen més de 3.000 ciutadans catalans judicialment encausats dins del nostre país. Aquest desgavell tan brutal i obsessiu que ni una quimèrica amnistia podria superar, és la permanent carta de presentació del govern de l'Estat. El mateix que invocant la "sagrada" separació de poders, pensa asseure's a la incipient "taula de diàleg" com si d'una mísera pàtera es tractés. Diàleg i negociació sempre, però amb respecte i la màxima autoexigència.

Per a alguns el temps no para d'encongir-se a causa de l'edat. Però per a Catalunya, no ja per l'esperança d'un futur més equitatiu i respectuós i per tant millor; sinó per la pròpia dignitat nacional i pels drets fonamentals que de debò (i també per llei) mereix exercir la seva ciutadania, bufen perillosos vents que podrien acabar congelant el seu alè humà i sobretot vital. 

Volatilitzar el referent històric de l'1-O en seria el pas més significatiu i greu. Frivolitzar-lo, atacar-lo o diluir-lo també. Recordar precisament en aquest punt que els inefables poders espanyols són altament corrosius i que pateixen un anticatalanisme endèmic, visceral i malaltís, hauria d'imposar als nostres representants polítics el principi de màxima exigència i rigor permanent en llurs comunes relacions, siguin per dialogar i/o negociar, o pel que creguin més oportú. Al meu modest parer només tenim una via certa, real i de veritat per a la nostra supervivència i llibertat: la de la independència. Agafar vies secundàries o alternatives acabarà per desmobilitzar-nos perquè inevitablement ens apartaran de l'objectiu principal, n'allargaran les distàncies, proliferaran els perills i, per tant el temps, també els recursos tant econòmics com humans i de les forces que ens són pròpies encara. No tenim dret a convertir en foscor la llum que molts ja vàrem veure aquell 10 de juliol de l'any 2010. Pensem que, des de llavors abans i sempre, som rics de seny i de raó.