Per a la Sílvia Morilla i la Pruden Panadès, i per als meus fills, per raons evidents

Estimat diari,

Avui ha començat la setmana de Sant Jordi. Que resulta ser la meua setmana, també, perquè amb tant d'enrenou i de papers, m'emboliquen la troca i diuen que soc un símbol d'amor. Ha! Ja s'ho han llegit bé, això?

La rosa, la flor de l'amor per extensió, diuen que es cultiva en llocs remots com ara el Maresme, i la cullen homes i dones de pell negra per un sou miseriós. És just que el símbol de l'amor també en sigui dels miserables i de l'explotació? Quan han acabat de retallar-nos les rels i de prescindir de brots, si no són prou estètics, ens aparellen amb les falgueres –espècie rònega, de quan els Triceratops les rosegaven si no trobaven res més per posar-se als premolars. També fem parella amb les espigues, les portadores de l'agricultura… Ara que ningú sap què és una falç, i els tractors són paraules semblants a dinosaures. Sobretot, que no hi falti la senyera. Almenys amb la mostra de catalanitat sí que són assenyats, tu. No m'imagino un llacet amb la cara del Doraemon al voltant de les meues espines. Ai, no, quin haiku em sortiria. Un de ben punxegut, ja t'ho dic jo.
Símbol d'amor, deien. Potser sí, no ho posaré en dubte. En rams amb les meues companyes, jo m'hi avindria a estimar i penjar-me del coll del meu amor sense mascareta. Sola, quin greu i quina tristor… Deu ser com fer-se un petó que serveixi per a tota la vida junts. A quina hora i a quin lloc te l'han de fer si el vols recordar sempre? ¿Has de portar una roba adient, cal que et perfumis, és necessari trobar els mots justos i amb ells acabar el desig de les boques fonent-se? ¿Oi que no? Doncs... Regala moltes roses, tòtil, cada setmana, que l'amor en temps de Covid ja no és la cosa inamovible del passat. Que les restriccions dels confinaments també passen factura…

Llibres i roses. Sobretot llibres. Llegiu, llegiu, que les pantalles us esclavitzen i no us deixen pensar per vatres mateixos. Llegiu en veu alta, deixeu que les paraules us portin –en diuen connotació, d'aquest fet– a llocs i sensacions i experiències. Ompliu els prestatges, les taules, els lavabos. El paper imprès es pot rellegir sempre, mai menteix, no es desdiu ni fa elogi de la impermanència. Llegiu a les vostres parelles, als pares, als fills, en recitals i en conferències. Doneu veu a l'alfabet, poseu-li timbre i emoció.

Potser no serà tan mala setmana, al capdavall. Veuré xiquets portant-me a xiquets d'ulls brillants, noies agafades de la mà que suren d'amor per l'altra, i les criatures –una estona sempre va bé– agrair als pares la confiança i el respecte. Sigui amb falgueres o amb espigues, que les meues tiges us punxin d'amor per l'altre i de passió per les lletres.

PD. Em diuen per telepatia que una tal Montserrat Aloy signarà un llibre sobre una amiga meua, que viu al camp. La trobareu residint temporalment a la Llibreria Sauret. Es diu La flor groga i porta il·lustracions de la Sílvia Morilla. Els humans són ben curiosos. Mira que fer parlar una flor! Quin acudit!