Segueix el postureig en la majoria dels nostres fronts comunicatius, polítics, socials, intel·lectuals, governamentals, empresarials, etcètera i, al meu parer, toca preguntar-nos si és aquesta la manera, l'estil –llevat que pugui ser-ho en l'àmbit privat o individual a les xarxes socials– més o menys encobert que s'ha de fer servir per informar-nos o, millor dit, per influir en la nostra opinió i criteri. Estic convençut que no ho hauria de ser en cap circumstància i molt menys en les quals fa anys i panys que es mou el nostre espremut país: Catalunya. 

Vaig iniciar aquesta sèrie de dos articles (que podrien ser molts més) amb el mot "la palanca" fent referència al que s'havia publicat, al diari digital El Món, de l'insigne autor Eduard Voltas intitulat La palanca perquè al meu modest parer era un més dels diversos que des de fa temps van publicant, entre altres, declarats col·laboradors en l'àmbit de la comunicació partidista, en aquest cas el d'ERC. Que és legítim? Per descomptat, però la ciutadania catalana mereix un respecte i una bona informació perquè prou són els problemes que l'embarguen constantment i sobretot perquè estar ben informats ens fa sempre més lliures. O no? Doncs, la millor evidència del que dic la podeu constatar seguint els arguments de les successives publicacions d'aquest i d'altres autors que semblen perfectament orquestrades seguint una mena de tòpics de base clarament xafardera, traient-los punta i més punta, més que no pas una crítica rigorosa. Un exemple més és l'article del mateix autor publicat al mitjà al·ludit sota el títol Els autèntics humiliats del procés. 

Ara mateix podríem estar millor informats sobre les negociacions que se segueixen per a la formació de govern a la Generalitat (autonomista), però, l'opacitat i els silencis que les envolten que també podríem considerar una mesura de lògica prudència, demanden en tot cas una informació veraç, real, precisa i concreta per limitada que pugui haver de ser. I el que veiem és que els que estan en possessió de l'autèntica informació es dediquen a dinamitzar unes "pantalles" amb un anecdotari que només ens pot desorientar o, cosa pitjor, orientar-nos a pensar que una (o altra) de les parts negociadores actua perversament, i que, per descomptat, sempre coincideix que la que així ho fa és sempre "l'altra" de les dues parts. D'ací que el postureig obeeixi en la majoria de casos a una intencionalitat vinculada amb propòsits sectaris allunyats de la concòrdia i la unió que ens hauria de guiar, d'inspirar sempre, i de prevaler socialment per davant de qualsevol interès suposadament ideològic i/o àdhuc confessional. Mereixem respecte perquè tenim dret a poder ser crítics sobre la base del que puguem pensar, del que siguem capaços de pensar en tant que ciutadans catalans que lluitem democràticament per la nostra llibertat. La nació catalana som tots i tenim molt clar els límits de la llibertat en general, com tenim ben presents les conculcacions que mantenen sotmesos els nostres drets fonamentals. I ací el postureig del tipus que sigui només pot fer riure per no plorar. Més encara, només pot ser d'una irresponsable gravetat. Hi ha més exemples que s'han publicat, tan lamentables i greus servits en la mateixa línia dels suara citats, però que m'estalvio de citar per no indignar-me més del que ja ho estic.

Com m'indignen les "grotesques" eleccions de Madrid que diuen guanyarà la "llibertària" Díaz Ayuso, qui sosté un concepte molt peculiar sobre la llibertat que per a ella ve a ser una mena de "foto i fot el que et doni la gana". Doncs deu ser per això que l'extrema dreta personificada políticament per Vox, que mai s'hauria d'haver homologat, ni allí ni a Espanya en general, la senyora Ayuso i tot el que representa ja els han homologat per a vergonya internacional. Per a l'Espanya nacional no tant, potser perquè no en tenen, de vergonya. O perquè, de fet, els feixistes no se n'han anat mai dels màxims poders que manen a Espanya. Ans en són el seu moll de l'os.