S'imposaria en circumstàncies de normalitat fer un balanç de la situació política en general passant per tots els fronts econòmics, territorials i socials del país. En fi, un autèntic balanç de la situació general de tot el país i de la societat catalana en particular. Però, com que no ens trobem en una situació de normalitat sinó més aviat tot el contrari, potser el que més hauria de preocupar és fer urgentment un efectiu "control de danys". Danys de tot ordre, tant els tangibles com els intangibles. Els d'efecte sentimental, moral, emotiu, espiritual, de respecte, dignitat i lleialtat, també; és clar. El llistat, de ben segur, seria tan dolorós com inacabable. I esdevindria insuportable per a qualsevol poble amb consciència nacional plenament sobirana. Però com que som on som després de tres segles i escaig d'invasió borbònica, podria semblar que ja estem familiaritzats amb totes les iniquitats que ens aplica l'imperialisme espanyol, però, tanmateix, això no és pas així. I no ho és perquè tenim una data que no hem d'oblidar, que no podem oblidar passi el que passi: l'1-O de 2017 és, amb totes les limitacions que es vulgui interpretar, l'acció revolucionària, pacífica i democràtica portada a terme per tot un poble en defensa de la seva dignitat, dels seus drets i dels seus legítims anhels de llibertat.

És a partir d'aquella data, d'aquell moment històric, que el nostre llistat de danys s'incrementa d'una forma exponencial per obra i desgràcia del règim del 78, al qual, lenta, però inexorablement, li van caient moltes de les disfresses i dels interessats muntatges del seu feixisme subjacent mostrant-ne l'autoritarisme i l'arbitrarietat de llur democràcia merament instrumental. L'acarnissament repressiu, jurídic i policial va inspirant i escampant la seva malèvola acció dirigida, sense parar, contra pacífics i civilitzats dirigents i ciutadans catalans que no feren res més que complir amb la seva responsabilitat, governamental en molts casos, i d'espontània mobilització popular en d'altres. Sigui com sigui, l'estat que es vanta i s'autoqualifica de ser una "democràcia plena", en realitat el que està és plena d'absolutisme, fet que s'evidencia al seguir practicant violència institucional màxima al llarg i ample de Catalunya com acabo de relatar i és perfectament constatable. 

Fins aquí s'hauria d'haver fet el necessari llistat resultant d'un efectiu "control de danys". Que no s'ha fet (o no s'ha volgut fer) és evident quan els dos "martells piló" de la comunicació d'ERC s'han dedicat a relacionar, a base de mirar pel retrovisor i de culpabilitzar imprudentment amb perversa imaginació, els danys suposadament a venir que formarien part d'una altra situació, en aquest cas de futur amb tot el que això voldria dir. En fi, podríem afirmar en tot cas que aquests suposats danys de futur que ells dos argumenten no són més que presagis clarament interessats, quan no amenaces. També, en bona lògica, podríem demanar que, si tot això acaba com sembla avui (matinada de dimarts que és quan acabo aquest escrit) s'haurien de plantejar primer unes serioses disculpes al Consell per la República per haver-lo culpabilitzat sistemàticament de la gestació del previsible fracàs de l'independentisme globalment considerat. Hi ha més fets (gens amables) que avui obvio mencionar per raons d'espai, però que ja tindrem temps de tractar més endavant amb la deguda serenor. 

Ara només puc concloure allò que ja fa temps que vaig vaticinar: primer, que el procés conegut com a tal s'ha acabat. Segon, l'independentisme reformista ha guanyat i vol encetar un nou procés que, d'entrada, ja comença a semblar la gestació també forçada d'un tripartit bis, d'una nova etapa de "pluja fina". I, tercer: manifestar el ferm lleial compromís amb la llibertat del meu país malgrat la nefasta vanitat dels partits polítics històrics. I, m'agradaria que la directora de Nova Tàrrega pogués incloure aquest "afegitó" que fa dies em va lliurar un bon amic. Consisteix en el fragment d'un poema de Pere Quart de l'any 1979:

Vergonya, vergonya eterna
per als botiflers roïns
que ara arrepleguen les molles
de la taula dels botxins.
Foteu-vos l'Autonomia (?)
on us càpiga, insensats,
llepaculs de la Moncloa,
lacais amadrilenyats,
que heu perdut seny i memòria
i, potser sota un embruix,
us passeu la nostra Història,
llordament, per l'entrecuix!