Em permeto iniciar l'article d'avui amb la repetició del darrer paràgraf publicat a l'article de la setmana passada. Ho faig perquè, al meu parer i en la meva modesta opinió, conforma una síntesi de l'origen del principal obstacle de tots els nostres mals dins d'aquest Estat polític irreformable que és Espanya. 

"I ara l'avaluació del dany estructural més greu al qual ens hem enfrontat sempre els catalans i tots els ciutadans de Catalunya, se'n sentin o no se'n vulguin sentir, de catalans. Aquest dany el conforma íntegrament Espanya com a nació. Estructuralment Espanya pateix una greu malaltia que la va corsecant de forma progressiva, greu, i imparable; és el feixisme que no la deixa avançar i que la té ben atrapada. Els seus aires de grandesa, de falsa superioritat, de macilent imperialisme, de corrupcions sistèmiques i d'incapacitat manifesta per a superar-ne les degradants conseqüències cada vegada més ostensibles, fan que arrossegui pobles sencers del seu Estat irreformable, a la ignomínia, a la vergonya i a la misèria amb Catalunya al capdavant. Hem esdevingut l'objecte principal de les seves al·lucinacions malaltisses. I això és greu perquè ve de lluny, de molt lluny, gairebé de sempre. És tan històric com injust, ens fa molt mal i podria acabar amb tots nosaltres, amb els nostres drets i llibertats. El dany, evident i constatable, només el podrem superar no pas amb diàleg, sinó amb més cultura que evidenciï la força dels nostres valors de compromís, llibertat, democràcia, pau i convivència".

I, tanmateix, penso que sense resoldre degudament les incògnites de l'equació que representa aquesta realitat política, no podrem encertar la via per on marxar camí de la nostra llibertat. No parlo pas de quines característiques hauria de tenir, la via-camí, perquè ens pogués seduir més o menys, recordem, però, que la seducció, sovint, també esdevé engany. Ho sabem i en tenim proves. Parlo d'orientar-nos encertadament per no caure en reiterats errors i marrades que no fan sinó que dividir-nos i malmetre les mobilitzacions dutes a terme per la majoria del poble català que culminaren amb la històrica de l'1-O i que mai hem d'oblidar. Per cert, si les haguessin pogut fer els escocesos, de la mateixa envergadura i magnitud, haurien guanyat el seu darrer referèndum. Però no les van fer perquè no podien ja que la seva autonomia era respectada, i encara ho és. No com la de Catalunya, a què tothom es veu amb cor de fotre, trepitjar i vexar com si d'una mena de "merda" es tractés. En fi, es pot dir de moltes maneres, però la realitat és que aquesta incògnita de l'equació ja l'hauríem de tenir ben clara. Veurem si l'hi tindrà també el nou Govern de la Generalitat. Fins ara no tenim algoritmes fiables ni ben plantejats i sovint ens podria passar (i ens passa) com el que li va passar a la Montserrat Aloy, que feu una cerca al Google d'una tal Carme Faja i el buscador li va oferir un extens catàleg de mides i colors de... faixes! Això fou degut que l'algoritme en qüestió estava a mig fer; com el de la nostra relació amb els imperials poders espanyols. Siguin de dretes o d'esquerres, per no parlar dels extrems. La Montserrat pot riure perquè li ha fet gràcia, i a mi també. Però als súbdits catalans, guardant les distàncies, no tenir algoritmes clars ni equacions bàsiques ben plantejades i resoltes sobre la nostra relació col·lectiva amb l'Estat espanyol, quan ens passa això mateix, que és sempre, la veritat és que sentim una penosa vergonya.