Són poques les olors que poden competir amb la de la floració. Com molts dels nostres companys del regne animal, no podem evitar sentir-nos atrets per aquestes majestuositats que ens ofrenen les plantes. Suposo que és per això que les flors també tenen un paper tan important en la nostra cultura; amb una càrrega simbòlica que fa aflorar –i mai millor dit– emocions i sentiments ben diversos.

Jo, abella constantment assedegada; amant d'aquest obsequi natural, he fet una troballa d'aquestes que són mel. He tingut el plaer de poder olorar una flor que m'ha evocat ni més ni menys que l'existència desplegada en tota la seva complexitat. He trobat una flor groga; més concretament: La flor Groga, el conte que ha fet flor aquesta primavera gràcies a l'escriptora targarina Montserrat Aloy i la il·lustradora Sílvia Morilla. I m'agradaria, si no és molt demanar, treure-us un moment del rusc i animar-vos a cercar el pol·len magnífic que contenen les pàgines d'aquest conte.

La flor Groga és un cant a la vida. Un recorregut vital que ens mostra la realitat del viure sense amagar-ne, però, ni el patiment, ni la por ni cap altre sentiment que en forma part. Ni el canvi. Perquè la vida és, sobretot, canvi; i haver-se d'adaptar i potser resignar-se de vegades, però lluitar sempre que calgui. Fins i tot, malgrat saber que el recorregut té final –i és que no és cap secret que les flors i la seva aroma són efímeres i acaben transformant-se; metamorfosant en altres coses–. Perquè tot és part d'un cicle.

Penso que un bon conte per a nens i adults ha de ser capaç, d'una banda, de parlar-nos sense alliçonar els més joves i de colpir i interpel·lar els més grans de l'altra. Diria que la Montserrat i la Sílvia ho han aconseguit amb una flor ben eixerida, amb els seus moments d'humor, tendresa i molta, molta saviesa. 

Aquest llibre que us recomano és com una llavor que ens planta la reflexió i ens aporta uns coneixements molt aprofitables en molt poques pàgines. És per això que, a més de felicitar les autores, us animo a llegir-lo i compartir-lo amb família i amics, i, amb sort, topareu amb aquesta aroma que ens queda tan bé als humans: l'olor de viure; l'olor de ser.