De conviccions, sentiments, dignitat, vivències, relats i realitats

M'ha suggerit el títol i el contingut d'aquest escrit la lectura de l'article signat pel senyor Xavier Rossell-Aparicio, publicat a la Nova Tàrrega de la setmana proppassada dia 16 d'abril intitulat 90 anys de República Catalana i d'ERC. Que en llegir-lo vaig dir, espontàniament, és clar: "Collons, quina manera de tocar el tambor."

Per començar, el títol del citat article m'ha semblat més un eslògan que no pas la síntesi de la realitat dramàtica viscuda pel partit ERC i per tots els convençuts republicans que hi ha hagut i que encara hi ha més enllà de l'històric partit. Que n'han sigut i encara en són molts més dels que militen al mateix. Dono per descomptat que el senyor Rossell-Aparicio pot explicar el que vulgui, com vulgui i com més li convingui. Faltaria més! Però també passa que per exemple un servidor no puc evitar de pensar què s'ha fet durant aquests 90 anys per trobar-nos on som actualment els republicans de convicció. I, francament, si hem de ser sincers, la resposta és força decebedora. Pot ser no tant pel que no s'ha fet i que s'hagués pogut fer, sinó perquè sempre hem copsat que hi havia molta més nostàlgia acumulada que no pas la ferma voluntat de recuperar-ne socialment i política els seus valors. S'ha de dir també que molta gent amagava aquest íntim desig per prudència i/o per por. Comprensible quan es tracta de persones i famílies que desitgen oblidar i viure en pau i convivència abans que res. Però que no obliden, ni la en molts casos criminal repressió, ni la més freqüent del que molts puguin pensar ignominiosa vergonya patida a mans dels falangistes i arribistes del règim guanyador una vegada acabada la nefasta guerra civil. I, si aquesta actitud és comprensible pel que fa a les persones, no ho pot ser gaire –o no gens– per a un partit com ERC que sabent, perquè ho ha patit, el que tot plegat humanament representa, llanci frívolament una mena d'eslògan com el suara esmentat. Un servidor no he pogut evitar sentir una gran basarda, si més no, patriòtica i republicana i una certa vergonya per aquesta variant de la realitat que ens ocupa. Feu el que vulgueu pel partit, però no feu de tocacampanes!

I ara una vivència que vull relatar perquè se m'entengui millor el paràgraf anterior. Jo mateix vaig rebre alguna que altra vegada l'encàrrec personal d'anar a saludar algun resident comarcal en nom d'un antic company seu de la "lleva del biberó". La petició partia sempre d'algú que havia estat quan la guerra sota el comandament del meu pare i, no cal dir que l'encàrrec fou acollit com un honor i una mostra de plena responsabilitat i confiança. Vaig complir sempre amb absoluta discreció, perquè així se m'havia demanat i, certament, rebent inesperades sorpreses de sentit humà per, en tots els casos, primer per ser de qui es tractava i segon, perquè tots eren homes corferits. No en va, havien estat derrotats i en molts cassos traïts. Però sobretot amenaçats per indicació de gent propera (segons afirmaven saber) d'ells i de les seves famílies. El seu forçat silenci, patiment i discreció al llarg dels anys, tothora protegits per la pròpia prudència i dignitat, no admetien històries ni relats, molt menys hagueren admès cap eslògan; només reclamaven –més aviat suggerien– de ser retirats els signes injustos i ofensius dels «vencedors». Aquests que, d'altra banda, tant ha costat de fer desaparèixer –si és que ja ho han fet– allà on han sigut retirats. No és el cas, per exemple, de la fabulosa creu gòtica de la nostra paça Major «palplantada» on li fou i encara "li és manat", però això és una altra història.