És més que probable que recordeu, ara fa un any, una Pasqua molt singular. Fou un temps estrany, dolorós i alhora incert, que ens feia estar més a prop de les pantalles i la televisió que dels cossos i ments amb qui teníem contacte. Es digué que s'havien quasi esgotat els paquets de farina, de sucre, de mantega i d'ametlles en làmines per fer mones a casa. Durant la Setmana Santa es van penjar milers de fotos de pastissos pasquals –alguns de més aconseguits que d'altres, no cal dir-ho– per celebrar i fer dentetes/comunió amb la xarxa social. Que llenci el primer ou qui no va esgotar-ne les existències per fer coca, pastissos, magdalenes, creps i pasta de full... Que aixequi la mà qui no va fotografiar el pastís perpetrat, perquè ni tenia forma del que es pensava ni era massa comestible. Ai, las. Us pensàveu que tot ho fèieu bé, i éreu simples aprenents. 

Aquest any, però, tot sembla diferent. Continuen les mateixes fotos de mones, amb la diferència que les i els destinataris surten a la foto, mostrant-la o somrient a càmera, com qui es deixa perpetuar en aquella posició. La xocolata de la figura, incòlume al pas del temps, no fa cucs ni marbres ni vetes en el color. El sèpia de la foto revela randes a les mànigues, brocats al pit, sanefes discretes als baixos dels vestits de les nenes. A les xarxes socials, Facebook especialment, les padrines esclaten en expressions suades: "Que guapa! / Que guapes! / Que guapos!" Probablement érem més guapes que ara; l'exclamació, tanmateix, ens fibla per dins. Jo voldria el 20% d'aquella bellesa infantil i rescatada per traspassar el temps feliç de la foto. L'olor de naftalina, si us plau, traieu-me-la. 

Torno enrere, amb el vostre permís. Als dies de triar el recobriment entre mantega i fruita, o mixta (quin gran dilema!). A les plomes de colors amb què ens fèiem pessigolles mentre ens delectàvem amb el pa de pessic cuit amb cura a ca la iaia. A les figures de xocolata: quin univers de memòria i de mons no cabien als aparadors de Cal Postes, on jo respirava l'aire de vainilla i de dolçor que em nodriria setmanes, fins ben entrat el maig. Poca discussió hi teníem, amb la padrina, sobre la figura que ens omplia els ulls de desig: ella triava i al món –el microcosmos de la pastisseria– ja li estava bé. Acatàvem la moda, o les modes ancorades en el més enllà, sabent que teníem el permís de trencar la perfecció amb el primer mos. I quin mos, un cop començat. 

He sortit de Cal Postes amb aquella sensació de triomf domèstic i pírric. La mona per a tres que ens menjarem dilluns serà la millor. Potser també per les tres mones que encarnem: no miris enrere, no escoltis sirenes, no parlis tant. Mastega, assaboreix, fes-ne profit. Viu.