Són les que publica amb pertinaç periodicitat un acreditat activista de "l'aparell propagandístic d'ERC", periodista, escriptor i editor, que constitueixen una ficció clarament partidista, al meu parer totalment errònia i, òbviament tan interessada com subjectiva, dirigida segurament a nodrir una suposada estratègia per allunyar-nos del camí de la llibertat de Catalunya que deuen considerar molt llunyana sinó inabordable per ara i tant. Un camí, d'altra banda obert a tothom, legítim, pacífic, de ple compromís nacional i social, sempre indefugible en qualsevol circumstància, passi el que passi. Amb aquell mateix esperit i responsabilitat que va fer ben palès una gran majoria del poble català l'1-O el 2017.

En qualsevol cas les acrobàcies, enteses en aquest cas com els relats construïts amb arguments i raonaments melodramàtics, suposadament intel·lectuals, recolzats en interessades estadístiques destinades a provocar un determinat marc mental, i una volguda ficció basada en un neopragmatisme, pretesament prioritari i urgent, obviant les cròniques injustícies, necessitats globals imperatives, dèficits imposats i manca general de recursos econòmics com, d'altra banda dins de l'estat espanyol, sempre ha patit, pateix (i patirà) la nació catalana. Ço vol dir tots els ciutadans, pensin com pensin, siguin independentistes o no ho siguin i tinguin l'alcalde que tinguin, de Catalunya.

Unes precisions que em sento obligat a fer. Primer, mantinc la promesa que vaig fer als amables lectors d'aquests articles d'opinió publicats a Nova Tàrrega sobre la sèrie de Tocant la lira mentre el país es "crema" –que, més enllà de la paròdia política que pugui representar, intenta reflectir des del meu particular punt de vista un cert esclariment dins de l'opacitat imposada pels grups declarats independentistes en les últimes eleccions del 14-F, en bona part perquè estic convençut que la independència del nostre país està per sobre de qualsevol ideologia partidista–. També de tacticismes sectaris i personals, dit sigui amb tot el respecte. I, si no són capaços de definir la realitat en la qual es troba el poble català, deixin d'inventar-ne una altra que no contempli l'essencial condició de dignitat i de ple respecte als legítims interessos del seu país i de tota la seva gent. La realitat que tenim i la que volem tenir no poden estar oposades, ans al contrari, s'han de confrontar amb realisme i plena responsabilitat, i tota tàctica i estratègia política ha de restar ben lluny de discursos apostòlics, epistolars i/o apocalíptics. La realitat és la que és i no la canviarà cap religió ni sectarisme, fet que només passava quan la primera s'unia sempre amb el poder dels poderosos (en general conservadors i reaccionaris) fatalment tocats pel virus de la cobdícia.

Segon, he abordat com bonament he pogut l'article d'avui amb l'enunciat indicat perquè també he llegit aquest cap de setmana que el "94,76% de la població de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, que agrupa una població de 3,2 milions de persones, té un alcalde no independentista" i la reacció que he tingut ha estat fulminant: i què?, m'he preguntat si això passa en democràcia, cal respectar-ho i no pas convertir-ho en un argument recurrent. Si som un país obert i respectuós amb tothom, hem d'acceptar que hi pugui haver alcaldes elegits democràticament que, malgrat no ser independentistes (encara) siguin uns bons alcaldes per als ciutadans dels seus respectius municipis. És el que cal pensar. Una altra cosa és la causa que els hagi pogut portar a ser alcaldes que no vulguin la plena llibertat de la gent del seu poble i del que en realitat és el seu país. O és que tant els fot el país que els ha acollit de sempre i per això prediquen que tot ell sigui una gran i única Àrea Metropolitana. El que em fa pensar que amb un desequilibri tan descomunal representin un contrapoder real, nefast a la pràctica per a la resta del país, i favorable a la permanència de la gestió dels seus respectius governs locals. En realitat una mena d'anticossos polítics. En definitiva, una realitat de l'unionisme advers i perniciós per a la realitat que legítimament i, ara majoritàriament, lluita (o hauria de lluitar) la resta de tot el poble català. I el govern de la Generalitat el primer i el que més.