En el silenci de la nit –no, que se'n diu confinament nocturn– escolto la remor dels veïns. Ningú gosa esternudar o estossegar. "Faràs bé de no queixar-te. Que no et senti ganyolar gens, eh?" Algú posa criatures a dormir: renta't les dents, fes un pipí, treu-te la samarreta suada, endreça aquestes joguines. La rentadora apura els últims minuts permesos per a centrifugar –algú li ha preguntat què sent mentre dona tants tombs a les robes d'altri?– la peça que demà l'humà s'ha de posar. Cap a quarts d'una de la matinada –hora petita, ningú vol parlar-ne– la persiana cau, i ressona dins de les cases, i als estómacs i a les parets de pladur que tot ho expliquen. Gràcies, gràcies per les parets que ens sostenen. Gràcies, gràcies per fer-me de vigia, d'amo i de botxí. Vigila, despertaràs els veïns. 

Ningú no t'ha demanat que escriguis sobre el silenci. Aquest déu a qui tu pregues abans d'ajaure't al llit, aquesta idea malenconiosa i fràgil dels decibels –xxt, compte, tanca amb parsimònia el calaix– és romàntica, religiosa i també reumàtica. Podem estossegar, fins i tot ofegar-nos. Podem tenir un atac epilèptic en el més increïble dels silencis: el cos s'alça i el coll es torça i la glotis es tanca i les mans furguen un mal ignot. La sang taca samarreta i suor. Crida l'auxili i els sants del calendari. Esbufega, insulta les mares redemptores de quan anaves a escola de monges. Sobretot que no et sentin, sobretot queda bé. Has de ser una ombra sol·lícita, has de ser exemple d'una llei encara no escrita. Sobretot, que no et sentin.

Però la dona de qui parlo va callar el gest cap a una altra. Li havia dit que li agradava, que estava bona, que ningú les separaria. Vaig conèixer la dona que criticava altres dones perquè l'home les havia maltractat. Bloquejada al WhatsApp. Un llibre en parlava, de dones que admiren dones i les toquen, les estimen, se les miren amb ulls de gat mesquer i les flairen sense por. Una altra dona es va separar del marit perquè ningú la reconeixia quan ella apareixia al mirall. Una altra –brillant, com sempre– s'esperava als matins per dir-li que no l'estimava. Un any sencer va covar els mots al baix ventre. Aquell silenci que li menstruava cada mes. 

Tanca, obre la porta: tots els cops necessaris per a la vida normal. Fes veure que tens correu, que vas amunt i avall amb el cotxe. Estrafés converses per telèfon. Plora mentre la rentadora centrifuga i plega les engrunes amb els dits. Fes soroll i digues que tot va bé, fins a les 10 de la nit. Si et peguen, ofega els crits amb els coixins. Si et violen, posa música. Si et llencen coses, tu apuja el volum. Baixa les escales amb talons i si et fa la traveta i rellisques, digues que les sabates t'anaven balderes. Bloqueja idiotes que no saben llegir entre línies a l'Instagram. 

Prou de silenci, prou de patir 8 hores nocturnes perquè el confinament i patates. Crida, parla, surt al balcó i salva't amb la paraula. Res més et farà visible que la teua veu. Ja n'hi ha prou de silenci, perquè el silenci MATA.