En la meva humil opinió, dividir l'independentisme és una insensatesa d'extrema gravetat. Un autèntic error polític. En aquests moments en els quals s'està negociant la formació d'un nou govern de la Generalitat de Catalunya resultant de les eleccions del 14-F, sembla que tots els actors polítics tenen molt clar, cadascun segons els seus interessos, més o menys partidistes o ideològics (i ves a saber què més), que l'acord final roman allunyat perquè no és gens fàcil. Més enllà dels interessos sectaris que, uns i altres i els de més enllà, legítimament argumenten que hi ha, per damunt de tot i de tots, el que hi ha és la suprema defensa de tot un país en delicada situació d'emergència nacional. Emergència greu, tot sigui dit. Podria semblar que ja hi estem acostumats, a les crisis que s'han fet sistèmiques. No és cert, ningú no s'hi acostuma, i nosaltres tampoc, ans al contrari, al marge de com s'hi hagin pogut posicionar els nostres governants amb les limitades eines i recursos de què disposen, el cert és i s'ha de dir sense complexos que el govern espanyol practica un escanyament transversal i a tots els nivells de forma sistemàtica, programada i implacable. I tots els seus poders actius, els fàctics, els repressius, els jurídics, els econòmics, els diplomàtics i, per descomptat, els polítics amb la flagrant col·laboració d'una gran majoria dels mitjans de comunicació i de propaganda (per allò del quart poder). No en va tenim reconeguts els seus dos (per allò del bipartidisme mental implícit) màxims comissaris polítics treballant en la corresponent macabra estratègia per abatre'ns. Sense que sigui sobrer, cal afegir que tota aquesta obsessió antidemocràtica en gran part està pagada amb els recursos injustament obtinguts amb l'infame (actualment el dèficit fiscal ronda els 16.000 milions d'euros) finançament autonòmic al qual fa anys que estem sotmesos. Per tant, les prioritats són les que són i cal posar-les en l'ordre degut. No establir conscientment aquest ordre en funció dels nostres legítims interessos, que és determinant, seria sens dubte mortal de necessitat. Aquí, vull pensar, que rau el principal escull per poder pactar la formació del govern per la futura legislatura i llur corresponent estratègia. I, molt em temo que ERC, que ha guanyat les eleccions amb un argumentari essencialment basat en el diàleg i en l'esperança amb les esquerres espanyoles, pel que sentim que deien i diuen tot argumentant-la, l'estratègia (legítima per descomptat), no té prou suports, i cal preguntar-se per què encara no els té. Perquè, llevat que pogués arribar a d'altres tipus d'acord (cosa que ja ha intentat), segueixen sense acceptar allò que ja no és possible amagar ni dissimular; que l'eix més important de la política catalana és l'eix nacional. Res a veure amb aquelles afirmacions premonitòries que va fer en Raül Romeva quan va dir que la independència era per ERC només un fet "instrumental", Ara mateix l'etnografia sentenciaria: "Tota veritat aparent és falsa, i tota veritat autèntica s'amaga."

Arribats a aquest punt faria un prec als pregoners de les bondats d'ERC demanant-los que no enredin més la troca perquè el país s'hi juga molt més que no pas l'històric partit. És una irresponsabilitat atacar els nostres actius personals vinguin de l'àmbit que vinguin i siguin on siguin. Ens necessitem tots i el màxim d'units possible. Pensem que no tenim res lligat ni molt menys optimitzat. Mentre sí que tenim al davant un enemic que ha perdut la raó i ha emmalaltit la seva salut democràtica que no és altre que l'Estat espanyol. I, tanmateix, podria ser aquesta constant evidència la via més esperançadora a la qual poder-nos agafar, ja que utilitzen sempre la majoria absoluta com a variant de democràcia diguem-ne relativa. És per tenir-ho en compte.