Aquests dies de Setmana Santa molts encara tenim interioritzades aquelles vetlles escolars obligades per torns, rígides, guardant silencis veritablement sepulcrals, en els quals se'ns feia complir amb tots els preceptes religiosos fortament teatralitzats, acompanyades per a més INRI amb els Via Crucis dels dies previs i ves, qui ens havia de dir que per ser catalans (a banda de sentir-nos catòlics o no) romandríem sotmesos a un viacrucis social perpetu.

Passats els anys les coses han anat canviant, però el rentat de cervell que se'ns va aplicar originàriament ha deixat la seva marca i tot allò que ens van "clavar", d'alguna manera, per a bé o per a mal encara perdura. A uns, per les raons que sigui, més que a d'altres. Tot sigui dit. Car, com a experiència viscuda, tot plegat ja forma part de la preocupant formació espiritual de cadascun de nosaltres. Em refereixo als que encara sentim la necessitat de fer-nos preguntes, sovint vitals, dirigides al coneixement crític de la nostra inquietud espiritual. Reflexionar sobre aquesta qüestió tan íntima i personal no és gens fàcil. I, com que és precisament personal, val més deixar-la de banda tot respectant la via per la qual hom pensi transitar.

Servidor que sento un gran respecte pel món de la nostàlgia (la personal i la col·lectiva) i de les tradicions populars que s'hi barregen, sovint viatjo en el temps, somiant despert o ben adormit. Als que tenim esperit i voluntat creadora, o que pensem tenir-lo, sobretot l'esperit, ens fotem cada cacau mental que, o en sortim revolucionats o gairebé paralitzats i cal molt de coratge i ser tenaç per orientar-se i tornar a la vida real a fer tot allò que volem i pensem que podem realitzar. Sentir-se útil i amb forces és imprescindible i a més hi estem obligats. Al menys jo. Fruit d'aquestes diatribes personals ha sigut el malson que he tingut en el que he vist clavat a una creu, en lloc de la figura d'un santcrist, la independència de Catalunya. La visió m'ha resultat molt inquietant, tant com borrosa i certament imprecisa, perquè en despertar-me no podia precisar si era la independència o l'independentisme el que hi havia vist clavat. L'únic que puc assegurar és que només n'hi havia una de les dues, de clavada i ben clavada. De seguida vaig pensar que, fos com fos, no anem políticament gens bé. Només em tranquil·litzava que havia estat un somni. Premonitori? No ho sé pas. Però quan mentalment he fet l'esforç d'intentar entrar-hi de nou, he vist més coses. El calvari, dues creus més ocupades, i no vull dir, per no ferir susceptibilitats, qui eren els ocupants (penjats i clavats), també hi havia en Ponç Pilat que tenia el posat i les faccions d'en Pere Aragonès. De cop volia sortir-me'n, però la particular natural curiositat empesa per les meves conviccions independentistes m'obligava a mantenir-me visionant, no sense dificultats per la nebulosa que ho envoltava tot, per poder identificar la munió de presents en aquella mena d'etèria trobada. Hi havia també una Maria Magdalena que s'assemblava força a l'actual presidenta del Parlament, uns quants soldats amb vestimenta de romans, un amb una llança que es dirigia cap a la creu principal amb mala cara i pitjors intencions i, redéu! portava ulleres que li sortien per sota la visera del casc, semblava talment la nostra Reguant que a més de la llança en una mà portava a l'altra un escut amb dibuixos repujats en què destacaven tres lletres: CUP molt grans i força brillants, la seguien dos personatges que semblaven uns fedataris d'època (un pelut i amb barba, l'altre se'l veia ben afaitat) i que no vaig distingir si escrivien o si llegien o les dues coses a l'hora... hi havia més gent que semblaven uns summes sacerdots i, bé jo estava al·lucinat, què dic! commocionat! i ja no podia més. Però, un altre dia, si puc i gràcies a la meva memòria de traç fotogràfic procuraré tornar-hi a entrar, al somni, i acabar-vos-el d'explicar. Em balla pel cap que tot plegat podria ser degut a una certa confusió entre Via Crucis i via ampla que fa dies que no em trec del cap. Pot ser per l'edat. Continuarem.