I seguirem corsecats, en tant que ciutadans de Catalunya, cada vegada més fins que no puguem assolir la nostra plena llibertat i exercir el dret polític, sempre legítim, inalienable, just i democràtic que han exercit tots els pobles lliures del món a dreta llei. Per això s'ha reconegut i així està establert el dret a l'autodeterminació. Dret implícitament establert a la Declaració Universal de Drets Humans adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948. Dret que entre molts altres ben explícitament indicats, l'Estat espanyol no ha respectat mai. I, per ara, segueix mostrant-se disposat a seguir-se'ls saltant sense solució de continuïtat. Sigui pel que sigui aquesta és una, sinó la que més, de les raons per les quals tota possibilitat de diàleg acabarà sempre en el terreny de l'absurd o directament del menyspreu. No diguem si s'hagués de tractar, que en realitat és el que hauria de ser, d'una negociació formal, seriosa i responsable. 

Hem d'acceptar que l'Estat espanyol té tot el poder i que l'exerceix a cor què vols i sense cap mena de mirament quan es tracta de Catalunya. Constant trista i lamentable que hauríem de situar a partir de la desfeta de 1714. Però, això és història i per ara no cal que en parlem, o sí, encara que avui voldria anar a fets més concrets ja que aquesta setmana (escric dilluns dia 22) diuen que culminarà, d'alguna manera, la suposada negociació d'un pacte per formar govern a la Generalitat. No sé com acabarà tot plegat, només que la simptomatologia que desprenen els propagandistes d'ERC, en aquest cas afamats professionals, no m'agrada gens. Per exemple, he llegit que Eduard Voltas, periodista, editor i professor universitari amb una llarga trajectòria en el món de la premsa i la comunicació, ha publicat al diari digital El Món un article d'opinió que en síntesi diu: "Ajustar els ritmes i llenguatges ansiosos de la ruptura amb els obligadament serens de la reconstrucció nacional no és feina per a aprenents" això afirma com a conclusió del relat de la nostra dissortada història, pretesament justificador d'una evident etapa que no pot aspirar a res més que a la reconstrucció donat, segons ell, que "la nació encara està a mig construir". Segurament no s'hi pugui dir res al que afirma, llevat potser que si seguim amb la mateixa forma de gestionar la nostra realitat política, seguirem reconstruint pels segles dels segles. En qualsevol cas l'avís és claríssim, el poder de la propaganda que legítimament exerceix, encaminat a persuadir-nos ens diu que no tenim "més horitzó polític concret que continuar la reconstrucció". Amén. 

Diu més coses, és clar, però en destacaria la que deixa anar tot seguit al mot "...aprenents, ni per a milhomes, ni tampoc per a covards. És feina per a polítics de debò. En tenim?". A quins o a qui es refereix? És evident que ell parla per interès (o per encàrrec) dels qui, d'una o altra manera ha dit sempre defensar. Però, home, de polítics de debò segur que en tenim. No sé quants, però en tenim. Més enllà dels "seus" i que no són ni milhomes, ni molt menys covards. Pot ser el que caldria preguntar-se és, si ara mateix, en tenim més a la presó, a l'exili, amenaçats, reprimits, investigats o perseguits. I, posats que hi estem a fer-nos preguntes, seria recomanable –entre més– preguntar per què no va anar tot el govern de la Generalitat a l'exili? Imaginem, per exemple, tot un govern en pes, situat a Europa i fora d'Espanya. Dit sigui amb el màxim de respecte pels que van optar per quedar-se i enfrontar-se a la farsa (dit sigui ara amb tota la certesa) de la suprema justícia espanyola. De què ha servit això darrer si no és per vexar-los fins a extrems impensables? I a la ciutadania en general, sempre de bona fe, ens ha fet rebre una superba clatellada basada en l'enunciat suposadament moral d'"això és perquè us en recordeu, desgraciats!". Corsecant-nos més del que ja estem i més encara quan els veiem i els sentim mancats de tota llibertat. 

La ciència, i la història també, ens diuen el que sabem i el que hem après, la filosofia, el que ignorem i la política, massa sovint, és la que ens ho disfressa tot.