Buit. Buidat. Així ha acabat el Museu de Lleida després de les batalles judicials provinents de l'Aragó. Ja es veia venir, però la història ha acabat com el rosari de l'aurora. Sixena i Barbastre han recuperat les obres d'art que consideren seves legítimament a través d'una Justícia que sembla que ha actuat més pel codi postal que pel codi jurisdiccional. 

I les obres d'art han marxat de Lleida, de Catalunya, a l'Aragó i allí han estat rebudes amb aplaudiments i gran festa. Però sembla que més joia per fotre els catalans que no pas perquè els interessin poc o gens les peces "retornades"… Una fita més per a la catalanofòbia.

D'aquesta manera, el Museu de Lleida ha quedat molt orfe, perquè part del seu relat museogràfic es basava en l'art de "la Franja" i ara això és complicat d'explicar quan no comptes amb les peces que ho estructuren. Encara que sembla que això es podrà solucionar, en part, gràcies a peces dels fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) que seran destinades a la capital de Ponent. I és que no ho podríem entendre d'altra manera: el MNAC ha d'actuar com a gran museu nacional i subministrar ajuda allí on calgui, sobretot comptant com pot comptar amb uns fons tan importants, molts dels quals emmagatzemats.

Comptar amb la generositat del MNAC o d'altres museus com el Museu Episcopal de Vic, que també compta amb moltes obres provinents de les terres de Lleida (s'hi poden veure els antics retaules de Guimerà o de Verdú, per exemple) és fonamental. Cal generositat, col·laboració i mirada de país, de les institucions públiques i de l'Església catalana. 

Una generositat i col·laboració, però, que no són suficients. Cal molta feina més per part de la conselleria de Cultura per no deixar a la seva sort el museu lleidatà. Cal una proposta ferma i solvent de properes actuacions per ajudar el Museu i per defensar el patrimoni dels museus catalans. Perquè per damunt de tot cal que això no es repeteixi: que cap altre museu català sofreixi el que ha sofert el Museu de Lleida. Cal conjuminar-nos com a país i que el govern català actuï en aquest sentit.

Perquè, també ho he de dir, fins ara no ho he vist prou. Tant que ens omplim per segons què de simbolisme i d'actes de suport, manifestacions i grans declaracions… però es deixa a la seva sort una institució cultural com el Museu de Lleida. I es fa, malauradament, una mica per allò de "només és el Museu de Lleida…" o allò de "només són quatre marededeus…". Què hauria passat si els camions haguessin sortit del MNAC o del Museu Dalí de Figueres per anar al Museu del Prado o al Museu Reina Sofía de Madrid per no tornar mai més? Molt de compte amb tot això, perquè potser un dia aniran a buscar les peces d'art del MNAC i aleshores tot seran escarafalls…

Cal que el proper govern de Catalunya comenci una autèntica batalla en aquest sentit. No val quedar-se sempre en la queixa, el tuit de lament i en les paraules simbòliques i buides. Cal una política valenta i decidida, cal activar tots els recursos legals, i si es pot plantar batalla als museus aragonesos, doncs es planta. I si cal plantar batalla al Museu del Prado de Madrid, doncs es planta. Si les resolucions judicials sobre Barbastre estableixen un precedent judicial, doncs cal agafar-se a aquest precedent i, si convé, anar a l'atac. Ha de ser un autèntic propòsit del proper Govern de Catalunya. No podem ser mansos; que ja ho som prou. I cal fer soroll en defensa del nostre patrimoni.