ÀNGELS CASTRO

Lleida. Ponent. Térmens. Tàrrega. Totes m'evoqueu la meva infantesa i ja fa molt de temps d'això, tot i que per dins encara em sento una nena sempre curiosa en plena descoberta i aprenentatge. 

S'ha fet la poda d'arbres a la plaça del Carme i ha deixat al descobert els llaços grocs reivindicatius per la "Llibertat dels presos i preses polítiques i el retorn dels exiliats en llibertat", que abans quedaven amagats entre el fullam. Alhora s'han tret les cintes que vam penjar en una jornada plena d'alegria i bon fer, però estaven molt descolorides i malmeses. Agraeixo el bon criteri de traure-les i deixar només els llaços que ara destaquen palplantats entre les branques nues, orgullosos, reivindicatius i plens de sentit quan la ferotgia repressiva continua campant pels furs del colonialisme a la nostra estimada terra. 

No només m'estimo aquesta terra, la respecto i intento aprendre de la seva gent. Cada dia, cada persona, cada vida, m'apropa més al coneixement i l'aprenentatge. He tingut molta sort de venir a viure a Tàrrega, em sento afortunada. 

Tot això ve a tomb perquè la meva filla em va preguntar: estàs contenta de viure a Tàrrega? I li vaig començar a explicar el que representa per a mi i no parava, m'esplaiava en els detalls, en les persones, en el que sentia, com m'enriquia en coneixements, en solidaritat, en lluita, a no defallir i a no decaure; com cada matí el refilar dels ocells em donen vida, com em dol que malmetin tants esforços fets a Sant Eloi, i li anava explicant i explicant quan de cop i volta se'm queda mirant i em diu: mare, no estàs contenta de viure a Tàrrega, estàs feliç de viure-hi! 

Sí, Tàrrega m'enamora, sobretot per les persones amb què he tingut la sort de compartir aquests dos últims anys. La terra ferma! Sí, molt ferma! Persones fermes! És bo trobar persones a la vida i jo em sento agraïda i enamorada d'aquesta terra i de les persones que la defensen.