JORDI SALLA

S'ha d'anar amb peus de plom quan explores el territori de Catalunya endins. Analitzar fets fàcilment observables no és fàcil. Us recomano, doncs, que sapigueu mesurar la intencionalitat del que escric. Un capítol més dels que escric sobre aquest tema. La dificultat rau en la voluntat de fer un exercici sincer d'autocrítica. Perquè sigui creïble, l'autocrítica ha d'anar acompanyada de propostes de futur, de ganes de trobar l'estabilitat perduda. Urgeix cosir els descosits. Si no, més que autocrítica el que hi ha són llàgrimes. La llaçada groga, il·luminada i emmarcada en un indret suggestiu d'àmplies connotacions emocionals i espirituals, té molt de plor. 

Rellegint l'evangeli de Sant Mateu topo amb l'episodi que descriu com s'enutja Jesús quan s'adona que el temple s'havia convertit en un mercat (21: 12-13). Fa fora sense contemplacions, amb vehemència, tots els qui hi feien negoci. Prendre el temple pel que no és l'irrita fins a comportar-se d'una manera que crida l'atenció per ser qui és. Entén que ha de ser casa d'oració oberta a tothom. No està bé utilitzar-lo per treure'n rèdits partidistes. A veure si a aquestes alçades algú dubta encara que al llaç groc no el mou altre afany que el polític. Recórrer a situar-lo en un campanar de tanta estima com el de Sant Eloi evidencia manca de tacte. Deixem-ho així. 

Cap edifici es vincula més a la divinitat que un temple, en les seves diverses manifestacions. La seva forma i la silueta amb què acostuma a presentar-se produeixen un caliu benèfic, de gran atractiu per a la imaginació popular. Almenys a mi em commou. Té un llenguatge visual propi i una creativitat consolidada amb el temps. Aglutina aquells conceptes amb què lluita la humanitat des de la seva creació. No explica res, però és una guia per ajudar els qui no troben el seu nord. Aquesta disponibilitat per ajudar confereix al campanar un no sé què que toca la fibra sentimental. Em resulta incòmode trobar-me'l il·luminat per un símbol que no li correspon. 

Quan som capaços de disfressar un campanar de la mateixa manera durant anys, sense cap oposició visible, vol dir que el sistema de valors fa aigües. Per tractar la qüestió, que en el fons és ben simple, s'ha d'afinar tant el discurs per no ferir susceptibilitats, que entenc que se te'n vagin les ganes tot pensant: "Ja s'ho faran!" El missatge subliminal que m'arriba és: "Aquesta terra vol ser lliure, i ho seria si no tingués tants problemes afegits." Els problemes, és clar, són importats. És una manera de diluir responsabilitats i apuntar-se al pensament "kumbaià" que entre tots ho farem tot. Si tantes ganes hi ha de llibertat, no pretenguem atrapar el campanar amb una trama interessada. Alliberem-lo tot reconeixent la seva divinitat. En definitiva, deixem de vulgaritzar-lo.

A aquesta particularitat hi afegeixo un altre sentit: sacralitzar l'objectiu que simbolitza el llaç groc. Molts hi han abocat tota la seva fe. Déu és absolut i omnipresent, aquí i allà, i en conseqüència és sagrat. També ho és la llibertat dels pobles. Però, compte, la projecció efectista a la qual ens referim es vincula a aquest concepte, no a la divinitat. En aquest joc sacramental es produeix un desencaix que fa que em pregunti què en fem de nosaltres mateixos i de la nostra identitat. Existim en unes condicions que ja voldrien molts. Valdria la pena tenir en compte com influeix en l'existència dels altres aquesta defensa d'un mateix. Una cosa és la política de la identitat i l'altra la moral de la identitat. Aquí ho barregem tot, sempre en benefici d'una mateixa opció, la del llaç. 

M'havia proposat no parlar-ne més, de la mateixa manera que amb el que ja he escrit penso que ja n'hi ha prou i no tinc per què insistir-hi. L'evangeli m'hi ha empès. El capítol esmentat no fa més que reafirmar la universalitat de l'Església ("casa d'oració per a tots els pobles"). Me'n faig creus dels mecanismes que s'utilitzen per provocar frustració. S'inflama el sentiment de pertinença a fi d'injectar no precisament perdó ni reconciliació, imperatius cristians. Els legítims sentiments d'uns seguidors obedients i esgrogueïts queden així manipulats. Gent frustrada que no ha vist per enlloc les tan promeses estructures d'Estat. Arribats aquí, que cadascú carregui el seu mort. 

Al campanar de Sant Eloi no li toca carregar cada nit amb una llum de disseny que no encabeix tota la veritable i noble consciència del nostre poble. Les aliances de futur s'han de fer d'acord amb les ganes d'entesa i superació. Aquí segur que s'hi apunta! Desnaturalitzar-lo a imatge i semblança d'una opció política diu poc a favor del seny de què ens agrada presumir. Envoltats de tanta faramalla, el campanar ofereix la perspectiva que li atorguen les generacions. Si hi rasques s'hi troba art, història, moral, austeritat, fe, destí, convicció. Principis que forneixen claror autèntica.