PERE CARAMASA, arquitecte

Dels que ja tenim una certa edat, qui no recorda anar de Lleida a Barcelona per l'N-II, haver de sortejar els camions i superar el Bruc sense túnels? I qui no s'ha adonat del valor del temps emprat aleshores i ara? Està clar que la mobilitat és clau per equilibrar el territori, tant si és per carretera o un altre mitjà com pot ser el tren. I molt millor si el mitjà utilitzat és un tren com cal, no com el que encara tenim quan l'aplicació de les noves tecnologies el superarien amb escreix. Què passa, que no el mereixem, potser? No és perquè no generem impostos. I on reverteixen? Perquè aquí, a casa nostra, no es nota gens ni mica. I no em refereixo a una capa de pintura per fer-nos callar, sinó a infraestructures apropiades als temps que vivim. La mancança d'un servei públic adequat ha fet que el ciutadà s'organitzés amb alternatives com el BlaBlaCar, entre d'altres, i així anem fent, esperant i esperant. Altra cosa seria si tot depengués dels catalans, però estem subjectes a la voluntat de l'Estat espanyol, amb qui estem en un estira-i-arronsa permanent. 

En la presentació del POUM (Pla d'Ordenació Urbanística Municipal) de Tàrrega a l'Ateneu i aprovat definitivament l'any 2005, l'arquitecte redactor evidenciava un problema sense resoldre que, com aquell qui res i traient-li importància, deixava damunt la taula per a un futur més o menys immediat. És a dir, deixava una patata calenta a l'Ajuntament de la ciutat, clar i ras. Un problema de vital importància per a Tàrrega. I sí, amb molta miopia i amb la patata al calaix, vàrem perdre una gran oportunitat, la futura dinamització del municipi i del seu entorn en clau de sostenibilitat i qualitat de vida. Aquella que fa que la gent se senti còmoda i s'hi vulgui quedar. 

Així doncs, la Llei d'Urbanisme, interpretada laxament i sense prou valentia pel que fa a l'article 3, també per la voluntat política municipal d'aquell moment, de mires curtes, ens deixà en calces en un tema molt important: l'impacte feridor de la via del tren en la nostra ciutat i la mateixa mobilitat cada cop més enclaustrada, tot i les veus que advertien de la feblesa d'aquest POUM.

Al cap de poc temps, fou en Joaquim Nadal (PSC), conseller de la Generalitat qui en un projecte consensuat amb els municipis afectats, promocionà un eix ferroviari transversal. Es redactà i aprovà així un Pla Director pel Ministeri de Foment d'un nou traçat ferroviari amb un total de deu estacions en un recorregut de 254 quilòmetres de vies. Era ja l'any 2008.

Aquestes estacions serien les anomenades Lleida-Pirineus, Pla d'Urgell (ubicada a Mollerussa), Urgell (ubicada a Vilagrassa), la Segarra (ubicada a Cervera), l'Anoia (a Igualada)... i que en aquest punt es ramifica en dos branques, una cap al Bages (Manresa), Osona (Vic), la Selva (Santa Coloma de Farners) i Girona (aeroport-Centre Ciutat) i l'altra des d'Igualada cap al Baix Llobregat (Martorell) i... fins al Port de Barcelona. 

A ningú se li escapa que amb aquest nou eix transversal l'estació de Tàrrega desapareix i s'ubica a Vilagrassa amb el nom d'Urgell, on el POUM d'aquest municipi ja la contempla, ja que ve obligat pel Pla Director. I no pot ser d'altra manera, perquè el POUM de Tàrrega no va preveure en el seu dia un espai reservat per al nou traçat, donat que l'actual, que seguim arrossegant com un via crucis, no permet una adaptació a les noves exigències ferroviàries. I que cap responsable polític es faci l'orni, ja que en el seu dia ja n'eren coneixedors. 

Val a dir que aquest nou eix ferroviari és d'ample internacional preparat per a trens de viatgers que podrien anar fins a 250 km/h i trens de mercaderies fins a 120 km/h. Un projecte desitjat que ens portaria, per exemple, de Lleida a Girona en 1 hora i 20 minuts. Reduiria el trànsit de vehicles contaminants com els camions i guanyaríem en mobilitat i comunicació territorial facilitant també el seu equilibri. Però va passar que amb el nou govern d'extrema dreta a Madrid, tot això va anar a parar en un calaix i allà s'està esperant a ser rescatat. I els diners d'aquesta inversió, ves a saber on, però a Catalunya no. Potser els polítics catalans, decisius ara a Madrid, podrien reiniciar-lo, encara que fos per etapes o trams permetent paral·lelament el desenvolupament de municipis molt afectats com el nostre, mentre es va concloent tota la resta del pla. No és tan difícil d'entendre, oi? D'altra banda no crec que Brussel·les no avalés el pressupost per executar-lo.

Mantenir les velles infraestructures ens ancora al passat, la ciutat mateixa es fa nosa, atrapada entre autovies i turons el nou urbanisme no hi pot entrar, la ciutat no respira i sucumbeix. Fins i tot la C-14 ens la volen fer passar per damunt, diuen des de la Generalitat que no hi ha prou diners (?), però, al final, el que volem i això està en l'ànim de tothom, és una Tàrrega ampla, verda i allunyada de tot soroll i contaminació, i no que quedi amuntegada talment com si fos un punt de pas. 

D'altra banda, entendrem doncs que no té sentit invertir en una nova estació d'autobusos al costat d'una estació de FFCC quan aquesta ha d'anar fora, a no ser que els polítics hagin renunciat al dinamisme i qualitat de vida que fa anys s'hauria d'haver encetat. Ara ens caldria una acció política conjunta de tots els municipis afectats, l'Estat no ens pot distreure amb el coronavirus ni amb la corona reial, hauria de licitar i executar l'eix. Si hi ha voluntat, es pot. Els jocs de mans al circ, si us plau. Això va també per als de casa.

Sense el tall de la via que parteix Tàrrega, ja que aquesta es desplaçaria al nord passant prop del poble agregat d'Altet, la ciutat s'unifica, s'abraça esplaiadament als pobles i municipis propers, amb un urbanisme sostenible regenerador i saludable en tots els sentits, residencialment, comercial, social. Per quan? Aviat serem al 2021 i mantenir o consolidar velles estructures ja inviables no ajuda gens ni mica.