«No tinguis pressa per fer nous amics, i encara menys per deixar els que ja tens» 

Soló d'Atenes 

I això no para, ni paren els sacrificis que tant costen d'entendre i sobretot d'assumir, principalment per tots aquells que depenen de la seva activitat professional per poder subsistir econòmicament. I, al pas que portem, alguns es veuen fent-se un antigen abans d'accedir al bar de proximitat acostumat (quan obri si és que podrà fer-ho quan ho diguin les autoritats pertinents) a prendre's un cafè o el que sigui. Així i tot em sembla que seria ben acceptat perquè, en general, la gent està disposada a complir amb les directrius imposades malgrat la majoria d'improvisades i poc definides decisions. De fet s'ha de reconèixer que la situació és molt greu i difícil de governar. Amb tot, però, podem notar que alguns aspectes (massa) d'ordre més aviat funcional grinyolen de valent. Sense deixar de banda la transcendent responsabilitat governamental per les greus conseqüències econòmiques per les catastròfiques mesures (probablement inevitables) imposades a totes les activitats professionals, empresarials, culturals, artístiques, esportives d'ordre amateur i de pràctica popular en general totes limitades, confinades o majoritàriament suspeses.

Davant d'aquest dur panorama (mortal de necessitat per a molts en general) humanament tan difícil de superar per a moltes famílies que n'han patit conseqüències directes i amb víctimes mortals a les quals s'han vist privades (per raons de seguretat personal) de poder acompanyar en els darrers moments de la seva vida els seus familiars estimats, va l'Arquebisbat de Barcelona i organitza un acte religiós al temple de la Sagrada Família amb uns sis-cents assistents. Ningú no posa en dubte ni la seva legítima (encara que inoportuna en el temps) cerimònia, ni que disposava de tots els permisos i autoritzacions pertinents. Per mi no va d'això, si no de la poca sensibilitat evidenciada davant del dolor de moltes famílies que en aquesta situació que vivim tots plegats no han pogut acompanyar com haurien volgut als seus familiars difunts. Vull dir, que l'acte en si, al marge de l'escrupolós compliment de totes les mesures exigides per la legislació vigent, té més d'amoral i de superb que de cap altra cosa. Monsenyor Omella s'ho hauria de fer mirar, com de ben segur hauria de revisar les respostes que va donar a la Isabel, germana del pres polític Jordi Turull injustament sentenciat. 

Seguint amb el compromís que vaig anunciar en l'article de la setmana passada de parlar sobre la ràtzia portada a terme per la Guàrdia Civil el dimarts dia 27 d'octubre amb tots els ingredients formals que deu requerir la lluita antiterrorista, però no pas la del pacífic independentisme. Només diré que fou indignant i d'una temeritat inquietant impròpia d'un estat democràtic. Clar que de democràtic aquest Estat, quan es tracta de l'independentisme català, tant li fot i ja li va bé com ho porti la GC que, d'altra banda fot el que li dóna la gana per tal d'aterrir i criminalitzar, a tort i a dret, el nacionalisme català. És tan lamentable i evident que m'ha fet reflexionar si tot això que ja fa anys que passa no és l'evidència que ens consideren una nació i que ens combaten com a tal. Definir els límits del conflicte és determinant. Com ho és entendre qui i per què ostenta el protagonisme de la descarada repressió a què en general estem sotmesos els ciutadans independentistes de Catalunya. Espanya ens ha posat davant de qualsevol altra possibilitat l'ariet de la força repressora i intimidatòria que és la Guàrdia Civil, que són els qui manen de veritat. Nosaltres només ens anem carregant de raó i cada vegada més de raons.