«La veritat és semblant al sol. No es deixa veure però fa que tot es vegi»

Víctor Hugo

Segurament, Josep Pla, n'hauria dit; de collonades. Però, tanmateix, la situació actual en què ens movem ara mateix és d'una gravetat extrema i que va creixent. El fastigós (i perillós) coronavirus o la Covid-19 ens està infectant, matant, confinant constantment, arruïnant econòmicament i socialment, i amargant-nos la vida perquè entre tots els que tenen la responsabilitat, política d'una banda, científica d'una altra i de pràctica efectiva real o sanitària, no s'acaben de posar d'acord ni en termes globals, ni executius, ni operatius, ni pràctics. Tots tenen les seves raons i no s'acaben de posar d'acord, i això és un mal símptoma en si mateix. Evidentment un símptoma que no tranquil·litza ningú, almenys per ara. Menys encara, quan només ens van imposant restriccions i més que pensen imposar-nos-en.

D'aquesta pandèmia tot és preocupant, però ho és principalment perquè els experts de tot el món avaluen de forma diferent les múltiples informacions i xifres que al llarg dels gairebé vuit mesos s'han anat produint. I no sembla pas que ho tinguin encara gaire clar ni que es puguin posar d'acord en un espai curt de temps. Alguns dels més preeminents o destacats de l'àmbit sanitari internacional apunten que a Espanya (amb les dades actuals) el confinament domiciliari (de més o menys un mes) és inevitable. Veurem.

S'escau recordar què és el que deu pensar el perínclit exministre Montoro, que espero hagi perdut aquella rialleta de burla refinada, imposant les seves nefastes retallades a les autonomies que s'ho van voler creure per la via de l'autorització del tant per cent del marge d'endeutament. La catalana, en ple exercici d'una autonomia administrativa exemplar i competent com a gran i màxima aspiració (aleshores) hi va caure (una vegada més) de quatre potes, i ara en veiem les gravíssimes conseqüències: la sanitat en va rebre la pitjor estocada i la va seguir ensenyament i tot el que vulgueu recordar, que fou tot i més. Alguns dels dividits polítics d'aquí, reconstituïts en noves plataformes i partits polítics restaurats, encara defensen com a principal opció la de l'autonomia administrativa com a única via transitable dins d'Espanya. Només es pot pensar que han perdut la dignitat i s'han begut l'enteniment. El polític és clar, i que Catalunya els perdoni per seguir persistint en el seu nefast error. 

El proppassat dia 27 d'octubre, en plena pandèmia, amb un amargament i acolloniment general degut a la mateixa, la Guàrdia Civil va i porta a terme una ràtzia amb tots els ingredients de seguretat i repercussió pública, tant el dels elements quantitatius com el d'unitats mòbils, armamentístiques, etcètera sense descuidar sobretot la informació prèvia en algun mitjà que en garantís l'esglai i la indignació popular abans ho fes als mateixos interessats i llurs famílies, amics, veïns, coneguts i ciutadania en general. Van anar a detenir gent respectada i molt ben valorada per tothom en general i en especial pels partits polítics catalans. Aquesta ràtzia ha estat molt temerària i marca una clara estratègia de la relació d'Espanya amb Catalunya per si algú en pogués tenir cap dubte encara. En parlaré segons el meu punt de vista la pròxima setmana.