Per al nostre consum quotidià de veritat aquests dies s'han produït unes notícies que han generat uns fets o, millor dit, unes conseqüències que, segons el meu modest punt de vista, resulten com a mínim inquietants. Inquietants i preocupants perquè les reaccions han evidenciat de forma ben nítida que les aigües per on metafòricament naveguen les nostres institucions governamentals i els seus adlàters són força tèrboles, poc netes i van camí de convertir-se en fecals si no hi posen atenció els responsables corresponents. M'explicaré tot seguit, encara que només sigui perquè res del que passa al nostre país no hauria de caure mai en el buit i menys en la indiferència. Res. Menys ara que la gent fa uns vuit mesos que porta una vida molt complicada i que el futur no se'ls presenta precisament gaire tranquil·litzador.

Anem als fets. Al primer m'hi porta l'editorial radiofònica de Laura Rosel a El Matí de Catalunya Ràdio del passat divendres dia 16 per la transcendència periodística que representa, ja que va qüestionar les declaracions que l'epidemiòleg Oriol Mitjà havia fet aquella mateixa setmana en les quals titllava d'incompetència i de manca de lideratge l'acció del Govern català. Em pregunto qui és la senyora Rosel, en tant que periodista, per declarar que el senyor Oriol Mitjà no podia opinar de la manera com ho va fer. Més que per la manera vull dir pel que va dir, és clar. Doncs, a part de la quantitat de declaracions i d'algun comunicat de premsa força significatiu desmarcant-se'n, el fet encara porta cua. I la que portarà perquè el corporativisme fangós sembla que vulgui influir guiat per interessos probablement politicopartidistes. En qualsevol cas, simptomàtic per embrutador. 

Però, el que més m'ha sorprès ha sigut la paròdia en clau de metàfora de títol El guaita menjafigues que volia ser timoner publicat a El Nacional.cat en el qual el seu autor, el senyor Sergi Sol, amb un estil de sarcàstica finesa no exempta de molta mala llet, deixa el seu protagonista (suposadament Oriol Mitjà) com un autèntic ninot o pitjor encara; com un personatge ambiciós, vanitós irresponsable i cobdiciós. Què pretén aquest aparent guàrdia pretorià, autor de la sagaç metàfora? Burlar-se, carregar-se i/o atacar l'opinió d'Oriol Mitjà? Apuntalar l'editorial de Laura Rosel? O avisar que la dosi de "veritat" que es dispensarà en aquell mitjà públic restarà sotmesa al seu control, o al de qui sigui de dins mateix? En qualsevol cas tot sembla d'un sectarisme fosc i lamentable.