En la recerca de vots a qualsevol preu, ara que estem cada vegada més prop de les eleccions al Parlament de Catalunya, sembla que tot s'hi val, fins i tot, convertir-se en reguladors d'un mercat, en aquest cas del lloguer d'habitatges, quan la Constitució espanyola del 1978 proclama que en aquest país ens hem de regir per la llibertat d'empresa en el marc de l'economia de mercat.

Un exemple d'aquest afany de regular que porta més càrrega populista que racional és la llei aprovada recentment pel Parlament de Catalunya per regular els preus dels habitatges de lloguer, que pretén limitar les rendes a pagar pels llogaters, decretant la seva congelació en determinats casos i establint preus màxims fixats pel mateix govern català en funció de les ciutats i de les zones. L'argument donat no és nou, ja que s'ha esmentat el caràcter “social” de l'habitatge, el mateix que va inspirar la legislació franquista en aquesta matèria. 

Una llei que, a més, discrimina les empreses i els propietaris privats, ja que exclou de la nova normativa aquells propietaris privats amb un determinat nivell de rendes, cosa que dificultarà la nova entrada o el manteniment al nostre país dels inversors d'immobles d'habitatges de lloguer.

És innegable que l'encariment del preu de l'habitatge de lloguer és un problema real en algunes ciutats espanyoles. Però també s'ha de recordar que moltes vegades les polítiques adoptades pels diferents governs per pal·liar el problema, l'únic que han aconseguit és empitjorar-lo, en reduir els incentius per construir nous habitatges destinats al lloguer.
Una legislació molt restrictiva i intervencionista de l'habitatge que es va aplicar des de la Guerra Civil, juntament amb una política pública orientada a la promoció de l'habitatge en propietat, va portar com a conseqüència que el nostre país tingués un nombre molt reduït d'habitatges de lloguer, comparat amb la majoria dels països de la UE.

Una de les frases més conegudes en economia és la que afirma que hi ha dos maneres de destruir el centre d'una ciutat: una és bombardejant-la i l'altra és establint un control de rendes de lloguer. No hem de pensar que el govern català hagi planejat destruir les ciutats de Catalunya, però aquesta nova llei, si entra en vigor, ajudarà a aconseguir-ho. Són moltes les experiències en aquest sentit dins i fora d'Espanya que confirmen els efectes negatius d'aquest tipus de normes.

El gran error del control dels lloguers radica en el fet que l'oferta d'habitatges de lloguer és estable i no canviarà com a conseqüència d'una reforma legal que perjudica d'una forma evident els propietaris dels habitatges. La realitat serà que molts d'aquests s'ho pensaran dues vegades abans de posar el seu pis al mercat, cosa que dificultarà encara més trobar un habitatge a aquelles famílies que no tenen ingressos suficients per comprar-ne un. Un resultat que no tindrà res a veure amb el pretès efecte “social” de la norma.

I és probable que això no acabi aquí, ja que els enginyosos polítics que han presentat i aprovat l'esmentada llei, al veure que aquesta no dóna els resultats esperats, diran que ha estat a causa que no es va regular de forma suficient i decidiran regular novament per tornar-ho a empitjorar.