Aquest ha estat un estiu innegablement estrany per a tots. Un estiu lent, pausat i tranquil en un any que ens ha fet abaixar el ritme, tancant-nos a casa, veient passar els dies, i veient com la societat i l'economia es paraven per una pandèmia inesperada i xocant. I vam arribar a l'estiu havent après a baixar les pulsacions de tot, havent après a renunciar a activitats i a experiències vitals per una circumstància mundial superior a tots els imponderables. El món es podia parar i nosaltres amb ell. 

Ens havien dit que potser seria un estiu més o menys normal, que el mal tràngol ja tornaria a l'octubre, però hem vist i ens ha quedat ben clar que amb aquesta pandèmia no es poden fer pronòstics i que ens cal viure al dia, amb previsions d'una setmana com a molt enllà. I allò que havia de venir a la tardor no es va parar durant l'estiu, malgrat tots els malgrats, i no tenim descans d'estar preocupats, ni una data al calendari per deixar d'estar-ho, cosa que ens incrementa la inquietud i l'angoixa.

L'estiu és sempre el període de descans i oci per antonomàsia, però aquest any l'oci s'ha hagut de reduir, veient com es cancel·laven les festes majors i els actes culturals, com havíem de reduir el número d'amistats amb qui quedar o com ens n'havíem d'anar a dormir en l'horari d'una Ventafocs tardanera. 

A cada trobada algú deia allò de “si això ens ho arriben a dir al gener, no ens ho haguéssim cregut”. I és així. Però la vida és així. I el 2020 ha estat també un any corprenedor i increïble, i tant com ens ha obligat a frenar, hi ha també una altra part d'acceleració de la nostra vida. Un any veloç per a molta gent a nivell professional, adaptant-se al teletreball, per conviure amb les criatures a casa o per adaptar les nostres vides a tot el que ens toca. Inclús per certa sensació que el temps ha passat volant sense haver-lo pogut aprofitar. Però sí que l'hem aprofitat.

D'altres maneres, sens dubte, però aprofitat al cap i a la fi. El 2020, i en especial aquest estiu que ja havíem après la lliçó (quasi tots, perquè n'hi ha que es veu que mai aprenen…), ha estat un període per aprendre a mirar les coses d'una altra manera. A resignar-nos, sí, però també a intentar ser optimistes. Què podíem fer, ben mirat? Tornar a les essències, als bàsics del fons d'armari de les nostres vides. A positivitzar tots els moments i a valorar les coses més petites com si fossin tant bones com les més grans. A valorar allò necessari i allò important. És un exercici, i com tot exercici requereix un esforç, però aquest 2020 també ens ha portat l'exercici de pensar les coses d'una altra manera i valorar-les com vinguin. Ha estat una fase més d'aquest inesperat i desbocat any 20 que encara no sabem què més ens pot oferir. El que sí que li podem dir és que ja sortim sorpresos de casa.