Gravitem en un temps de trànsit o en un impàs tàctic més dels partits independentistes en ruta cap a l'alliberament nacional de Catalunya? La pregunta és pertinent perquè la situació governamental, política, social, econòmica, empresarial i financera –entre més– en què ens trobem des de la infame intervenció del 155 per part dels poders estatals, hauríem de saber per quina via transitem, cap on ens ha de portar i en quines condicions i mitjans hi hem de concórrer. 

Tenim al davant (a sobre, dins de casa, al mòbil, al moneder, al lavabo, àdhuc a la cuina) l'Estat espanyol que ens confronta i ens acara sistemàticament en tots els fronts repressivament i amb greu vulneració dels nostres drets fonamentals. Aquell que ens fa prospeccions policials col·lectives que semblen inspirades en una mena d'operació Barbarroja, o verda en aquest cas. I em quedo curt. Tot i que posen pel mig una taula de diàleg, no paren de reprimir-nos sense respecte ni compassió. Atesa la constatació de tot plegat, el que injustament patim (i patirem) al marge de la Covid-19 que no hi té res a veure si no és per agreujar-ne més encara els efectes nefastos i devastadors que ens aniran aclaparant, necessitem que els partits polítics, sobretot els que sigui que vulguin defensar la independència de Catalunya, la dignitat de tots els seus ciutadans, el seu benestar, les seves llibertats i el ple exercici dels seus drets fonamentals, determinin d'una vegada per totes la definició d'on volen que ens encarem, amb quines eines i amb quina estratègia s'hi pensen encarar, és a dir: la projecció definitiva i sense embuts, aquí, a Europa i a nivell mundial.

I, tanmateix, em permeto recomanar deixar de banda tots aquells tacticismes basats en la nostàlgia de temps passats, en el record mediocre i moltes vegades mesquí d'aquells petits taifes (metropolitans i territorials) que encara no s'han assabentat de tot el que ens hi juguem humanament i com a país. S'evitaria així tota aquesta escudella de tacticismes que desorienten i que podrien acabar per nodrir l'adob retardant (sempre interessat i perniciós) de la causa del poble català. 

A títol merament anecdòtic s'escau mencionar alguna declaració que, més enllà de la seva extemporaneïtat, podria semblar una tocada de flabiol. Tenim a  casa nostra intel·lectuals, patriotes de pedra picada, que ens alliçonen sobre com ens hem de comportar sempre davant la manifesta voluntat del diàleg (aquell que fa temps que no ens traiem de sobre). 

De la fe i la il·lusió que hi hem de posar. I de l'agraïment que hem de demostrar. Si no fos perquè ho diu qui ho diu, acabaria per creure'm que ens volen dissoldre com un terròs de sucre dins d'una tassa plena d'aigua provinent d'una certa pluja fina. Una altra vegada torno a fer curt d'espai. Ho sento. Prometo començar la pròxima per aquella reflexió meva sobre l'oportunitat de perseverar.