«El mirall de la veritat s'esmicolà en l'origen en fragments molt petits. I cadascun d'aquests trossos recull, tanmateix, una petitíssima part de l'autèntica llum»      

Salvador Espriu

I sempre amb serenitat i paciència, tan ferma com activa, però també ben assumida. Ho dic així perquè tenim, territorialment per una banda i com a país dins de l'Estat espanyol per una altra, una situació pública sanitària, social i econòmica molt delicada, complexa i difícil de gestionar. Ara mateix encara impera el virus de la incontrolada Covid-19, les conseqüències del qual són ben presents i van per llarg i com molt bé deia la directora de Nova Tàrrega, Lourdes Cardona, en llur article de la setmana passada intitulada Costa amunt, "tenim Covid-19 per estona i que el camí que hem de fer és costa amunt". Precisa i clarivident: estem patint una pandèmia; va per llarg i demanda la màxima responsabilitat de tothom. Per tot això, naturalment, també val l'argument de la frase amb la qual he iniciat aquest article.

I és vàlida també per a la nostra perspectiva del futur polític que nacionalment l'independentisme té la responsabilitat i el compromís de fer avançar perseverant amb fermesa, tenacitat i coratge. Podríem pensar que davant de la pandèmia ara no toca parlar d'independència. Res més lluny de la lògica política i real, justament perquè amb la independència podríem gestionar sobiranament les nostres responsabilitats, recursos financers i econòmics, l'administració territorial i la defensa dels drets de la ciutadania en tots els seus àmbits humans d'igualtat, d'equitat i de justícia. Ço vol dir que la pandèmia també podria ser gestionada a través d'una sanitat pròpia, pròxima i propera, amb més recursos de tot ordre, tan humans com econòmics i estructurals.

És evident que no tenim en termes polítics una perspectiva ben definida. No la tenim perquè els protagonistes polítics, sobretot per la banda dels partits, fins ara no han estat capaços de definir-la ni, molt menys, de pactar-la. No van bé i ens tenen força desorientats. D'altra banda cal admetre que el procés, entès com aquella denominació de consens polític i popular que sintetitzava, en grau i intensitat diversos, sobretot pel que feia al trànsit del catalanisme tradicional cap a l'independentisme, ja s'hauria de donar per superat. En fi, al marge de la mal definida perspectiva nacional i de país, i de la malparada unitat dels partits independentistes, de tot el que penso seguir-ne parlant en el futur, del que no puc, ni vull, deixar de tractar és de la perseverança i persistència que no podem deixar de practicar en tots els fronts possibles. És clau i per sort veig que en general es dóna, potser amb poca convicció, però la gent persistim. És a partir d'ací on entra de ple la meva reflexió sobre la justificació i l'oportunitat de la paciència i la perseverança, però avui penso que la introducció sobre la Covid-19 i la precisió sobre la perspectiva eren obligades i amb això he esgotat l'espai. Ho sento.