D'un cert temps ençà –posem... uns 4 mesos– l'ésser humà viu pendent d'una substància enganxifosa, d'olor indefinida i de color translúcid, que s'ha fet viral a tot el planeta. Alguns de vosaltres direu que són els mocs, amics de la humanitat des que l'anomenem així. Posem que també la tenim, aquesta amistat, però no és tan necessària com l'altra. Que no és obligatori fer-se'n amic, vaja. Ningú s'hi frega les... Perquè, no ens enganyem, tothom ha de passar pel tribut a la viscositat d'aquest element. En silenci o soroll, d'un en un o potser en parella i grups de més de tres persones. Veig que sí, que ja sabeu de què parlo. Tampoc era tan difícil, eh.

Us parlaré de la forma de retre-li homenatge, a la manera antropològica, ço és, com es comporta un bípede en aquestes circumstàncies. El primer espècimen és el caçador. Escruta la botiga com si de la sabana es tractés: mira lluny, mira a prop, tomba el cap a ambdós costats, i finalment camina ben decidit cap a la cosa aquella, sense pertorbar-se per res; ni a les rebaixes del 70% fa cas. Se compra tres tomàquets i surt per on ha entrat. Admirable, s'ha de dir. El segon tipus és caòtic: el singularíssim entra a la botiga empaitat per una horda de botiguers fanàtics, s'endú tres sinyores amb bossa i dos senyors amb bermudes, fa caure mitja dotzena de prèssics plans, i quan li criden "alto, quién va!" s'adona que ALLÒ és 5 metres enrere. Se li demana amb parsimònia que no cal que corri, però que desfaci el camí sense mirar enrere, i que primer s'ha de sucar en l'assumpte sí o sí. Ho fa, i el gel s'acaba. És exagerat, aquest símil d'home sapients. Esmentem el tercer: el calculador. Des de fora de la botiga pensa si cal esmerçar esforços, si té prou mocadors per eixugar-se, si per netejar-se bé les mans n'hi caldrà comprar per valor de 10 euros. S'apressa per si de cas i es neteja les mans amb tanta rapidesa que ningú pot assegurar si era home, dona o esclau. Ho ha aconseguit: allà on va pot rentar-se les mans de franc. Surt amb un somriure satisfet, i no toca res ni ningú per por a contaminar-se.

De la quarta varietat tothom en fuig. L'anomenarem despistada, i encara som benèvols. Saluda tot el personal, reconeix pel pentinat una cosina segona i s'encanta a mirar-se al mirall. Un ble se li entafora a la mascareta, i aprofitant que li molesta, comença una bateria de preguntes a la dependenta, qui se la mira esparverada de tanta gosadia. Ja ha tocat tres samarretes, un cinturó i està en tràmit d'estudiar-se amb saliva inclosa les cintes d'una bossa de mà...quan se l'adverteix molt seriosament de tornar-se a posar la mascareta i netejar-se les mans. Encara lloa amb veu ben alta –no fos cas que ningú s'adonés que és sincera– de les virtuts de la moda africana, de la salut dels anys 30 i del paracetamol autèntic, no del genèric. Les dependentes s'encomanen a la persona més santa del seu calendari personal, mentre pensen quina feinada se'ls girarà quan se'n vagi –aquest tsunami tremend, clar–.

PS U. Aquest article ha estat confegit amb l'ajut del sabó de mans, de la desinfecció moral i de la desaprovació dels terraplanistes. Tampoc he fumat perquè encara no en sé. La musa de l'article ha estat el diccionari de sinònims i els Buena Vista Social Club.

PS Dos: Demà 22 d'agost compadiu-vos de mi si em veieu pel carrer. En compleixo 53 –d'anys, i de panys tancats–. GRÀCIES PER LLEGIR-ME I ACOMPANYAR-M'HI.