JORDI SALLA

Jordi Salla ens va enviar aquest article el 22 de gener amb la finalitat de complementar l'article Olfacte místic, publicat el 20 de desembre.

El carrer està tan ple de sons, paraules, veus i gestos, que no és estrany que costi asserenar-se i aconseguir claredat d'idees. El context afavoreix errors dels representants de la res publica. Una cosa és l'equivocació a la que com humans tothom està exposat i l'altra, la persistència en l'error. El llaç groc és fruit de la unilateralitat. Una patacada que es veia a venir. Res de nou sota la capa del cel. La Història és molt clara en aquest capítol. La política és planera i prosaica, té eròtica, no mística. Si en tingués, s'ho hagués pensat millor. La mística té una música que eleva l'interior. La política s'arrapa al seu temps, amb un ritme que enganxa tant com és desterrat quan caduca l'entusiasme. Els polítics tocarien amb la punta dels dits la plenitud si acompanyessin el futur amb actitud de servei i consens, amb màxim respecte a les ensenyances del pas del temps. 

Oferir al poble l'orgull de ser qui és i de ser d'on s'és és més vell que Matusalem. Ser el salvador de la pàtria per despertar-la i guanyar el futur és un dolç que no amarga ningú. El món està ple de promeses d'incertes glòries que estaven per arribar i que han conduït a fracassos estrepitosos. Protagonistes de la glòria mundana que es complauen a sentir el món al seus peus. La grandesa d'un país, però, ara equival a la qualitat de vida que proporciona als seus habitants. Si han de sacrificar guanys obtinguts, no s'estan de romanços. Arriben on han d'arribar per no ser acusats d'heretges. I punt. Exigeixen una correcta assimilació de la diversitat palpitant i que els serveis funcionin. I conservar les arrels. Defensar-les equival a avenir-se amb els veïns, a pactar. 

La Història, en majúscula, busca la veritat, no sempre la troba, però no se la inventa. Necessita el seu "tempo". Els historiadors es mouen amb calma, allunyats de tota gestualitat. La penombra de l'arxiu és el seu hàbitat. Cal que així sigui per analitzar fets i èpoques, per no ser arrossegats pel torrent dels esdeveniments. És aquí on rau l'entrellat de la seva mística, res a veure amb l'imperatiu a curt termini de l'acció política, que només es mesura en virtut de l'audiència i dels vots. La història estudia els problemes de fons i explica per què es produeixen, d'on sorgeixen i fins on han arribat. Més que viure l'època, l'analitza amb la perspectiva favorable per donar una explicació coherent i aproximada d'allò que va passar. En la recerca de la creença absoluta de la veritat rau el valor de la seva mística. Algú va dir que la veritat és, la mentida s'inventa. Ben dit!

La Història sorprèn perquè sap veure per sota de la disfressa. La política llueix la màscara amb tota naturalitat, i la perfecciona fins a convertir-la en un art. És despietada amb qui no pensa igual. Als seus ulls qui no segueix les passes marcades destorba. Qualsevol excusa feridora és vàlida per complaure les aspiracions per la batalla victoriosa. La Història fuig del poder i se sustenta en la dignitat. L'historiador que no troba resposta als temes estudiats es rosega, pensa que no és prou vàlid. El polític de curtes mires només es culpa després del fracàs. És llavors quan accepta que anàvem de farol, que no som un bolet al món, o que no hi hagué empatia amb els qui no eren dels nostres. "A buenas horas mangas verdes", que dirien en castellà. En la retirada no pot evitar tenir sentiments de culpabilitat. Abans, l'obsessió pel poder ho excusa tot. La Història hi és per millorar-la, no per repetir-la. Menys encara per prendre-hi mal. 

La política busca seguretat en el control dels esdeveniments. La visibilitat d'aquest desig és el desfici per sotmetre voluntats, no per servir. Ai las! L'harmonia humana no ve del domini, sinó del lliurament als altres i del respecte a la veritat, germana de la llibertat. Aquesta és la idea que he procurat explicar per si algú va quedar confós arran del meu darrer escrit. En el servei hi ha la mística. Acabo amb un text d'Anthony de Mello. Els seus relats són sempre útils per entendre conceptes com el que ens ocupa. Ho fa valent-se d'una paràbola, curta i punyent.

Quan el sobirà va anunciar el seu propòsit de visitar el monestir, només el Mestre va mantenir la seva calma habitual. Conduït el rei davant del Mestre, li va fer una reverència i li va dir: "He sentit a dir que has assolit la perfecció mística, i voldria saber quina és l'essència de la mística."

"Per a què?", va preguntar el Mestre. "Desitjo esbrinar la naturalesa de l'ésser, per tal de controlar el meu propi ésser i el del meus súbdits, i conduir el meu poble vers l'harmonia."

"Està bé", li va dir el Mestre, "però t'aviso que quan hauràs avançat en el teu coneixement, descobriràs que l'harmonia que cerques no s'aconsegueix a base de control, sinó d'entrega."