JORDI SALLA

Cent vint dones i homes de la nostra terra més íntima, la de l'Urgell, han desgranat en aquestes pàgines les seves vivències al voltant d'una passió. Servint-me d'aquest fil conductor, les converses transcrites ocupen paisatges i donen idees, amb una embranzida vital que descobreix esperits de superació molt meritoris i d'un gran valor moral. Ens han explicat una part important de les seves vides, com veuen ara l'exercici físic en les seves més variades modalitats, on les han lluït i quina ha estat la seva inspiració competitiva. Ens han parlat d'elles i d'ells. Són retrats de la condició humana, procurant fugir de tot allò que distorsiona la lliure recerca. El seu relat ha estat tan divers com diverses són les històries per explicar, sempre a través de la paraula. Les paraules són icebergs que ensenyen una part petita del que callen. La meva missió ha estat rescatar-les i donar-les a conèixer a través d'un llenguatge de profunda estima envers l'esport.

Durant deu anys, cada mes, sense interrupció, he intentat destriar el moll de l'os d'una conversa i d'una presència. Sovint els protagonistes ens han conduït a mons sorprenents que amplien les nostres perspectives sobre el coneixement humà més proper i sobre l'estat de l'esport comarcal, més ric que no ens pensem. Tot va començar quan algunes d'aquestes històries que creia que mereixien un mínim reconeixement social, vaig decidir de donar-les a conèixer a través d'aquesta publicació. Dubtava del procediment i vaig optar perquè s'expressessin a través de l'entrevista. La sorpresa ha estat gran quan el boca-orella m'ha dut a ampliar i allargar l'experiència més del que m'havia imaginat. M'heu preguntat d'on treia tanta gent interessant: de tots els qui m'heu ajudat i de les ànsies d'apropar-me als qui he admirat. De tota la colla, són comptats els qui han estat instal·lats en el cim del món de l'esport, però són majoria els qui validen la referència dels valors que aporta l'esport. Una referència tan franca i natural com allunyada del focus mediàtic.

No sé qui inculca idees rares als joves. Hi ha tants estímuls i fonts d'informació i desinformació que és fàcil perdre's. La bellesa té data de caducitat i l'atractiu avui és i demà no, però la personalitat atrapa. En cal molta per acceptar el màxim esforç del propi cos, per dominar el sofriment, per trobar la definició perpètua d'un mateix a partir dels límits, de vegades fent patir els més propers. Cada una d'elles i d'ells ha viscut en un moment o altre un cert tipus d'excés per tal d'aconseguir una progressió específica. Un cos preparat per complir amb les fites proposades a través de l'esforç d'alta intensitat esdevé menys pesant i més actiu, i contribueix de la forma més sana possible a alliberar el pensament. A les autoritats els recordo el que em va dir el senyor Casado: "Quan un jove juga i fa exercici no pensa en coses dolentes, ni actua d'amagat." Escoltar-lo no és una simple anècdota, sinó que toca consciències. Em reconeixia amb encert un contertulià que a casa nostra l'esport és "de cal si en queda". No permetem que es perdi el seu potencial educatiu.

No caic en la retòrica simplista de pintar-ho tot de color de rosa. No hi vull caure. També existeix la cara oculta i un seguit de contradiccions nocives. Qui hagi seguit les entrevistes sap que no he defugit el que enfosqueix la identificació de l'esport com una pràctica positiva. Per evitar i superar els perills, s'han de reconèixer. Els esportistes de debò patim quan l'entorn competitiu pren un caire fanàtic, amb abús de passió tribal; lamentem el dopatge, una immoralitat que hauria d'interpel·lar-nos com a societat; rebutgem els valors de mercat i la tirania de les audiències quan avalen un "tot s'hi val" sense escrúpols. Cal ser crítics i posar en evidència aquestes zones vulnerables, que no fan més que corcar els fonaments de l'exercici sa i net. La competició no és aixafar el rival, sinó obrir-se a una més gran fortalesa individual i col·lectiva.

En l'hora dels adéus agraeixo la disponibilitat que en tot moment he tingut per part de Nova Tàrrega, a través d'Albert Pont i Lourdes Cardona. Sentir-me part activa d'un col·lectiu que apropa la realitat local i comarcal a ritme de revista setmanal m'omple de satisfacció, de veritat. En aquest temps he descobert que parlar a través de Nova Tàrrega fa respecte i alhora es considera una mena de privilegi. Respecte per quan no totes les portes on he trucat m'han obert; dels qui hi són no sobra ningú, però sóc conscient que hi ha gent que hi falta i em sap greu, per bé que abans que res cal respectar l'opció personal. Privilegi per quan molts dels entrevistats m'han agraït la forma com s'han vist publicats i la sort d'haver comptat amb ells per formar part d'un serial que recull el bo i millor de l'esport de les nostres contrades. N'hi hauria pogut haver-ne més? Possiblement, amb el risc d'anar abaixant el llistó tant d'interès com de mèrits. Gràcies als qui m'heu llegit. Quan em trobeu, si em voleu fer feliç, ja ho sabeu, parleu-me d'esport. Sempre.