JORDI SALLA

Escric aquestes línies amb un no sé què al cos. No és la primera vegada que m'hi refereixo. La llaçada groga de Sant Eloi inunda la nit targarina sense que ningú no digui ni piu. El silenci amb què s'accepta em fa tan respecte que m'obstaculitza pensar amb naturalitat. Tinc clar que no sóc més que un simple ciutadà que hi diu la seva, sense poder ni responsabilitat de cap tipus. Si ho faig és únicament perquè quedi constància que no tothom veu amb bons ulls el que se'ns ofereix des de la talaia targarina del nostre més preuat turó. La història és senzilla, però el temps s'ha encarregat d'empolsinar-la, de tant com fa que dura. Millor fer-ne memòria. És un episodi que hauria de plantejar interrogants, per molt que se l'embolcalli d'una naturalitat forçada.

Una generació inconformista desencadena un gran rebombori, anomenat procés, que pretén aconseguir la independència de Catalunya. La majoria dels seus components no van viure l'esfereïdora desfeta de la Guerra Civil ni les nefastes conseqüències que va comportar. La vida política i social espanyola que ha procurat les darreres quatre dècades de progrés i convivència es va bastir en l'acord del 78, origen de l'actual Constitució. Lluny d'estar-ne satisfets, en fan una lectura negativa d'alta intensitat que augmenta la inquietud d'un catalanisme disconforme amb la sentència sobre l'Estatut del juliol de 2010. Inquietud que va transformar el tradicional pactisme marca de la casa en independentisme radical. O caixa o faixa. Així d'eixerits! Entre tots alguna cosa haurem après, perquè fins ara de caixa no n'hi ha hagut. Deixem-ho en frustració profunda.

En tot aquest procés s'han encadenat errors greus. Permeteu-me que n'esculli un, ben visible a ulls de tothom: les esquerres han passat a dominar aclaparadorament. És un fet que explica la facilitat amb què la doctrina conservadora dominant durant tants anys va caure en el parany. Tant dretes com esquerres han atacat l'Estat a parts iguals convertint l'embat en una mena de revolució contra la monarquia. Quan es fa una revolució s'ha d'acceptar el risc a perdre bous i esquelles. Aquí rau el reconeixement tàcit a l'exitós camí recorregut en aquests darrers quaranta anys, perquè s'ha estat revolucionari de paraula, no de fets. Per raons de tàctica sols hi ha hagut unitat de combat. Considerat en conjunt, la trencadissa entre catalans és de les que fan època.

En el seu moment més àlgid, el procés a què ens referim va desencadenar un intent de cop d'estat per part del Govern de la Generalitat. La justícia espanyola castiga els principals responsables amb una presó preventiva qüestionada per acreditats entesos en la matèria. Motiu? Semblava que se'ls condemnés abans d'hora. Tot s'ha de dir: alguns dels companys empresonats van fugir cames ajudeu-me a l'estranger, conscients que venien maldades. Una part de la població se solidaritza amb uns i altres recordant-los amb llaços grocs. L'espai públic farcit per un símbol que divideix la gent, perquè no tothom té el mateix parer sobre el conflicte català ni se sent seduït pel separatisme. Val la pena remarcar-ho, car la inèrcia arrasadora d'aquest procés ha fet creure molts que no compartir-lo equivalia a trair la terra on s'ha nascut.

A la Tàrrega amarada de llaços s'hi afegeix un campanar, el de més visibilitat. El campanar és la part que més destaca d'un temple religiós, on s'ubiquen les campanes. Perdoneu l'obvietat, però no està de més que ho tinguem clar. La seva silueta dignifica la imatge dels nostres pobles. Durant segles el toc de campana ha estat un llenguatge compartit. Segrestar campanes i campanars no és propi d'una comunitat assenyada. La política ha de seduir, no raptar, que és el que es produeix en el cas que ens ocupa. Ningú no ha replicat la maniobra inquietant de convertir aquest espai exclusiu en altaveu d'una idea política, ni tan sols els que pensen que la lluminositat d'un campanar actiu i autèntic prové d'una força superior, no del corrent elèctric. Mentrestant, aquí el tenim, plantant cara al món i marcint el serè fulgor que tota pedra noble mereix.

La generació del procés no s'orienta per la religió com la dels seus pares, però entén què és i què significa l'ermita de Sant Eloi. Si no hi ha voluntat ni valor no ja per frenar aquest excés, sinó ni tan sols per qüestionar-lo, és pel mateix sentiment que sento en escriure aquestes línies. Un respecte excessiu que afecta la qualitat democràtica del poble que el pateix. Pensem-hi.

L'arquitectura interna del que escric pot donar peu a pensar que delimito la problemàtica, oblidant els damnificats. No! M'estremeix que la fatalitat endèmica del nostre país prengui forma de presó. Anem mancats d'olfacte místic per ensumar la flaire de la Història, en majúscula.