Bravo, Pierre!

Qualsevol publicació que vulgui ser plural ha de donar veu a tothom. Com que aquesta és la nostra voluntat, reservem un espai perquè els nostres lectors puguin enviar-nos els seus articles. Per tant, si teniu res a comentar, criticar, agrair o valorar, no dubteu en escriure'ns una carta a la directora i la publicarem a El Lector Opina. Ens els podeu fer arribar a l'adreça tarrega@segre.com juntament amb les vostres dades personals.

JORDI SALLA

¿Algú podria dir-me un poble de la nostra dimensió amb dos campions del món d'esports diferents? No al·ludeixo a disciplines minoritàries, sinó de popularitat planetària: futbol i bàsquet. Au, que no ens quedem curts! Si a l'estiu del 2010, a Sud-àfrica, Joan Capdevila ens omplia de satisfacció per formar part del combinat espanyol que per primer i fins ara únic cop conqueria el Campionat del Món de futbol, nou anys després ha estat Pierre Oriola, que, a la Xina, s'ha apuntat la segona victòria de la Selecció Espanyola en el Mundial de Bàsquet. M'imagino el Pierre i la seva família vivint el somni amb gran emoció, perquè el seu no ha estat un camí de roses. 

S'ha guanyat una competició d'aital calibre quan ningú no s'ho esperava abans de començar-la. De favorita no n'era ni per als més optimistes. Va passar, però, que a mesura s'anaven guanyant partits aquest equip va demostrar un esperit competitiu que enfonsava els rivals. No soc un expert dels taulers, però la sensació és que s'ho passen bé jugant, que tenen la sort de trobar recompensa al seu talent i que fugen de lamentacions per algunes absències de pes. El resultat aquí el tenim. Com que altres hi entenen més que jo, recopilo el que alguna premsa escrita en deia l'endemà. Tota, sense excepció, com a notícia de portada: un Mundial és molt Mundial. 

"Ambició i un sentit col·lectiu del joc han estat les principals característiques d'aquest equip. I no seria just obviar el paper del seleccionador, Sergio Scariolo, un tècnic que ha sabut explotar al màxim el talent dels seus homes" (El Periódico). Va ser ell qui va dir: "Guanyar alimenta la possibilitat de seguir guanyant." Ni més ni menys! Que sorgeixi un Pierre alimenta la possibilitat que en surtin més en el futur. Si n'han de sortir ha de ser del nombrós planter local que s'entrena amb la il·lusió d'arribar a ser jugadors de l'NBA. Bé, això era fins ara! No cal anar tan lluny, perquè el mirall on mirar-se el tenim més a prop que no ens pensàvem. Tenir a tocar el model a seguir humanitza l'esport. Que sigui de Tàrrega a mi em posa els pèls de punta i l'emoció a flor de pell.

"El pare de Pierre Oriola ens explicava com el seu fill havia decidit de deixar el bàsquet després d'una mala experiència a Lleida. Afortunadament la seva sort va canviar amb Joaquim Costa a Osca i avui gaudeix i ens fa gaudir d'un campió del món" (Sport). Els reptes de nous camins competitius se'ls va haver de buscar lluny d'aquí, quan tot estava per fer i res no era prou clar. 

"Oriola de titular per ofegar Scola. Una dada significativa de la superioritat espanyola va ser el 2-14 de sortida que va marcar el matx i el 0 punts de l'estrella argentina en el descans" (El Punt Avui). Reprodueixo un tros de l'anècdota de l'entrevista que Nova Tàrrega publicava el 27 de maig del 2011: "En la meva primera temporada a Manresa arribo a jugar set segons a l'ACB. En acabar el segon quart, contra el Joventut de Badalona, a casa, el Jaume m'encarrega una missió defensiva. No arribo a tocar pilota, però obstrueixo l'atac rival i el qui tira no acaba encistellant, que és del que es tractava." El Jaume a qui es refereix és un altre gran dels nostres, Jaume Ponsarnau. Es comença per impedir la cistella d'algú i s'arriba a aconseguir que una estrella com Scola ni l'olori. 

"Sortir com a titular en una final d'un Mundial pot fer tremolar les cames a qualsevol. Però en el cas del Pierre va provocar l'efecte contrari. El pivot del Barça va sortir hipermotivat i no només va defensar de manera excel·lent Scola, la principal amenaça argentina, sinó que a més va aportar en atac 6 punts en el primer quart d'hora i va estar immens en el rebot" (Mundo Deportivo). On diu "hipermotivat" poseu-hi caràcter i ganes d'aportar la brega que qualsevol grup necessita. 

Aquesta gran alegria va venir acompanyada d'una altra més nostàlgica que es repeteix des del 1987. La tarda de la final, acabava a Madrid la Vuelta a Espanya amb una etapa en línia guanyada per un holandès. El darrer espanyol que ho va aconseguir, recordem-ho, va ser Jaume Vilamajó. 

L'esport a Tàrrega és un referent. Hi contribueix la feina extraordinària de base que es fa en moltes entitats. Tasca callada i mai no prou reconeguda dels qui hi deixen hores i suors. Les coses que duren molt acaben formant part del paisatge. Ningú no ho diria repassant la nomenclatura dels nostres carrers i places o aturant-se en els monuments més significatius, que no fan més que palesar com l'activitat física sovint queda fora de l'àmbit de la consciència de la pròpia ciutat. Autoritats i targarins, pensem-hi bé: la funció de lleure i formació en valors de l'esport és insubstituïble. Gràcies, Pierre, per recordar-nos-ho com saps, jugant molt bé a bàsquet.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article