La Lluïsa l'espolsa vigorosament un cop, dos, tres. S'atura, es frega els canells amb les mans i hi torna, quatre, cinc, sis. És una manta de llana de coloraines. A la primera hi ha sortit una arna, que ha volat fins al prestatge dels jerseis, aquells que emboliquen amb tot l'amor fins que les dones els van a alliberar, del pes de la justícia, diu la Carme des de darrere la màquina. La manta de colors té una dotzena d'anys, almenys, i segons la Lluïsa, una història tristíssima al seu darrere. Que ha de ser trista, au dona, va, diu la Carme, i treu del penjador una americana de dona dels anys 90, a ratlles grises i verdes, que li té el cor robat però no gosa endur-se-la a casa, no fos cas que vingués algú a reclamar-la, afegeix, perquè té una etiqueta d'una botiga molt bona de Lleida, d'aquelles del carrer Major, saps? La torna a posar al seu lloc i tot seguit despenja un vestit de cerimònia d'un rosa desmenjat, i sense dir paraula se l'emprova. La Lluïsa se la mira, primer perplexa i després divertida. Recorda la primera vegada que la Carme va entrar a la botiga. Feia molt fred i una boira d'aquelles que t'agafa pels peus i et va glaçant fins a les orelles, tot ho humiteja fins que acabes xopa i encarallotada, me'n recordo perfectament, se diu mentre la Carme l'agafa del braç i fan aquell ball ridícul i alhora majestuós que sembla tret d'una pel·lícula dels anys 40, la dels passos cap a l'altar. S'hi hagués casat, si l'hi hagués demanat, aquell imbècil que la va deixar prenyada. Deixa la Carme del braç com qui recupera la cordura tot d'un plegat, i agafa la manta per espolsar-la: set, vuit, nou, deu, onze. L'arna ha volat al capdamunt d'una pila de mantes de l'any passat, que ara es decanten per caure per la banda dreta de la porta d'entrada. Si aquells 5 grams amb ales fessin el miracle...! Es torna a fregar els canells i tombar-se per mirar la màquina. Queden tantes peces de roba allà dins que podria vestir-se amb elles durant 4 mesos seguits sense repetir-ne cap, pantalons d'home inclosos. La manta la crida, la tenalla, és un fetitxe de fils entreteixits que la Carme no entén. Lluïsa, deixa la manta, si us plau, et quedaràs sense canells de tant espolsar-li la tristor. No la mira, ni ganes en té. El vestit li queda millor a ella, tot li escau més a ella. S'acosta a una brusa de seda de color roig. L'acaricia amb l'índex, el mateix dit amb què va haver d'assenyalar qui l'havia prenyada a comissaria. Roig de passió, roig de joia des que la Carme sap quin pa es cou en aquella màquina: l'alimenta la cobdícia, la buida l'egoisme, roda sense carícies ni ànims de cap mena. Que quedi com nova, nena. Que me la van regalar uns companys del partit, saps, nena? La Carme obre calaixos, remena les llibretes dels deutes, passa fulls amb noms de polítics de baixa condició moral i barbeta massa alta; tots netejaven la seva reputació dels pantalons amb rastres de semen o fluxos vaginals, que quedin ben nets, nena. Collons, ¡quins collons que tenien!, com si no ho sabés jo, quina barra...! Va a buscar la manta, la refotuda manta. La mecànica de l'espolsada evita que la bilis que ara li puja des de l'estómac li faci vomitar el migrat esmorzar d'aquest dia. El vestit de color rosa desmenjat cau damunt d'un jaqué que mai ha sol·licitat retornar al seu amo. Sembla que li faci una confidència, o que vulgui adormir-se damunt la seua espatlla. Consola'm, som teixit sense carn visible, quin oxímoron, tu. A terra cauen fulls escrits en tinta blava d'un talonari antic, una mà ratlla vigorosament els preus i les condicions de pagament, els arreglos es cobren per avançat. Abraça la manta, la cony de manta, li van deixar perquè es tapés després de la violació a comissaria, vet a saber si era d'aquella puta que havia entrat abans que ella. "I què en farem, de la criatura?" Ningú sabia del cert de qui era aquella camisa blava que presidia el mostrador, damunt mateix de la dependenta. No la donis, no, renta-la bé, sembla que s'ha esclarit el color original.