Si hi veieu semblances amb els temps que toquen, no aneu gens desencaminats. Aquesta és LA mostra d'una sèrie de microcontes sobre dentistes i dents, escrits per encàrrec, que ha resultat ser un mirall on veure la realitat, amb sarcasme o tendresa o surrealisme. O tot alhora, que la vida ja ho té, això. Us deixo, doncs, aquest microrelat escrit d'una estrebada, sense anestèsia prèvia. Gaudiu-ne, o poseu-vos àrnica. 

Sutura

Tu no ho vas saber mai, desgraciat! Jo treballava i treballava cada dia, cosint llavis i apedaçant genives. En el fons, tant te feia que em taqués de sang per quatre xavos. Miserable! Mira que n'érem, d'idiotes, que fins i tot aquella clínica on ens ho deixaven tot a meitat de preu va venir a demanar-nos que els la lloguéssim a preu de gràcies. Però tu, no... Tu, que venies ben polit a casa, ple de perfums i bitllets arrugats, em deies que jo era una perdedora. Aquella clínica, la del carrer Aribau, la van traspassar a uns xinesos, i ara s'hi fan operacions amb làser i bòtox. No riguis, miserable, que tot va ser per culpa teua. Et vaig creure quan tots els bitllets et queien de la cartera, mig cremats, i tu també feies olor de socarrim. Me feies dubtar, el dia que la nostra advocada et va treure de la comissaria per un assumpte estrany, allà la Meridiana. I mentre, jo treia càries i posava queixals als rics, venia tacada i me n'anava ensangonada cap a la feina –mai amb cap excusa creïble– perquè, prou que me'n recordo, les 4 dents que caigueren al rebedor de casa el dia que et vaig demanar el divorci, aquelles ja no les salvaria ningú.