Hauria de dir a les xarxes que…? Una de les millors coses que té la tecnologia és que permet connectar gent que, d'altra manera, no pot fer-ho físicament. A voltes, pocs quilòmetres són un oceà; a voltes, un oceà resulta ser una cantonada. Posem que, qui escriu, té una filla.

L'articulista –és a dir, Jo mateixa– vol felicitar l'aniversari a la filla, i pretén fer-ho a la manera tradicional, ço és, amb l'abraçada i la presència física. Posem, a més, que la mare i la filla (és a dir, ella i jo) volen dinar o sopar juntes, i que necessiten parlar de coses seves. Ai las! La tecnologia no els ho impedeix, no pas. Ara, entremig hi ha unes xarxes socials amb les quals cal comptar per explicar "al món mundial" aquest esdeveniment anual: QUE LA XIQUETA FA ELS ANYS. Sí. Us preguntareu com ho fa, això d'escampar i enterbolir l'enteniment perquè se reuneixin –finalment– per xerrar. Anirem per parts, i així ho esbrinareu.

1) El Facebook fa la funció d'àlbum familiar. Jo penjo una foto de la xiqueta i de servidora quan ambdues teníem 10 anys menys, i el meu mur s'omple d'"Oh!" i "Que bufones!" i "Quina nena més guapa!", amb més o menys faltes d'ortografia. També hi ha una munió d'emoticones, que pretenen resumir les expressions d'afecte si hom no és del gremi dels "xerraires". Fins aquí, força bé. La xiqueta no entra en el meu mur perquè no té Facebook, però totes les meues amistats i xafarders estan al cas de la qüestió. Ep, que no descarto fer-ho, SENSE la foto. L'articulista té una dignitat que cal preservar. 

2) El Twitter té una peculiaritat: ma filla i jo no ens hi expliquem res. Ella penja coses d'animals (quadrúpedes i bípedes, de diferent intel·ligència) que fan somriure, enfadar i cloquejar com una gallina; jo, en canvi, em queixo d'assumptes socials i polítics i també penjo coses d'animals. Ja veieu que resultarà difícil que ens felicitem l'aniversari si coincidim en algun tuit propi o aliè. Us he de confessar una cosa, que trobareu al punt 4. Ai, els impacients...

3) L'Instagram. Ep, amb l'aplicació mundial ens hem topat. TOTHOM i TOTDON és allà. "Que no en tens?", et pregunten les persones a qui acabes de conèixer, com si fos més important això que saber com et dius. És veritat, ens hi relacionem, mitjançant aquest giny, però no és per saber què fem, ni si ens trobem bé. Nosaltres dues ens enviem coses de bèsties, collarets o arracades singulars i frases motivadores, PAS del Paulo Coelho, que jo no puc amb ell. Això sí, puc posar una foto que jo hagi fet, i amb un peu de foto poètic, que sàpiguen que la meua filla fa els anys. Trobaré moltes felicitacions, sense faltes d'ortografia –Instagram selecciona més qui escriu millor, pel que sembla?

4) La panacea mundial: WHATSAPP. Sense aquesta aplicació més de la meitat de la població mundial moriria d'inanició, avorriment i perplexitat, si no la fes anar. Però vosaltres no voleu saber per a què serveix el Whatsapp, que ja m'ho preguntareu per mitjà del mateix giny. Voleu saber si felicitaré ma filla? Oh, i tant. Li enviaré les emoticones que més m'agraden, que són les de tipus japonès per desitjar bons auguris a qui les rep, i les de menjar que tant li agraden. Per això sóc sa mare, perquè la conec... volia dir que la vaig coneixent: les noies de 21 anys poden canviar amb els anys, imperceptiblement, i això ens fa dubtar de la gran seguretat amb què fem regals, i opinem sense estalviar-nos cap forma verbal en el condicional sobre com són i com veuen el món. Ma mare fa el mateix amb mi, i de moment ens estimem molt (Gràcies, mare, pels "bondia" i "bonanit".) 

El dia en qüestió, doncs, la xiqueta i l'articulista es proveiran de diners, aigua i algun snack per suportar el desgast emocional de comprar roba; es recordaran que l'amor també es manifesta en ser-hi quan menys ho esperis; faran bé d'escoltar-se l'una a l'altra sense recriminar-se res... i s'abraçaran en silenci, perquè –no us ho havia dit?– ma filla fa anys. I per molts anys, bonica.