«La independència és un dret, no un privilegi. Per tant, ningú te la pot concedir ni ningú no te la pot negar. Aquell qui la nega és enemic de la llibertat, aquell qui no la vol és un enemic de si mateix»

Víctor Alexandre (1950) 

Any nou vida nova, es diu...

Deu ser per allò de la tradició i també pel fet de voler fer sempre les coses millor, perquè tot s'hi deu poder fer, de millor, però, sobretot perquè cal mantenir, renovant si cal i augmentant si és necessari, la ferma voluntat de millorar i de progressar en tot el que puguem. També, i no és menys important, amb aquest enunciat introductori, segur que es vol, d'una o altra manera, esborrar, apartar, arxivar, o el que sigui que es pugui fer, tot el que no vàrem poder resoldre com hauríem volgut ni, probablement, com hauríem d'haver resolt vistos ara els resultats del balanç de l'any que acabem de deixar. Valgui, si més no, com l'experiència que la vida ens va donant per fer-nos més savis, més madurs, més preparats i més humans també.

En definitiva, hem tingut la millor i tradicional oportunitat cíclica de cada any per, entre moltes altres coses, poder reflexionar, revisar l'ordre de tot el que ens envolta i veure com i cap a on anem nosaltres (individualment) i la nostra família, els més propers, els amics, les amistats i tots aquells amb qui ens saludem i saludarem, amb intensitat diversa i possiblement inconstant, cada dia de l'any que acabem d'estrenar.

No cal dir que totes aquestes pinzellades humanes del que acabo de mencionar, per carrinclones i tronades que puguin semblar, són, juntament amb el ple exercici de les nostres responsabilitats i activitats professionals, les que portem a terme dins de la col·lectivitat que ens acull i amb la qual ens identifiquem, o no, depèn dels casos, i a la qual ens devem. I és ací on em sento obligat d'anar a parar donada l'endèmica situació dels esdeveniments de tot ordre que estem vivint. De fet, vulguem que no, els que sempre ens han acompanyat des de l'infortunat 1714. Ara ja assumits per una respectable majoria com d'autèntica emergència de país: del nostre, és clar, que òbviament és el de tots els que hi vivim i, sobretot, dels que ens el sentim i el volem com a nostre. I que és per això que el volem millor, més just, més fraternal, solidari i totalment lliure.

Seguim amb emergències

Possiblement, qualificades així, en seguirem tenint sempre al llarg de la nostra vida si persistim en el legítim desig de voler ser reconeguts com a catalans en tant que ciutadans d'una Catalunya plena, normal i lliure. Aquella mateixa que en paraules d'Antoni Gaudí va definir allà pel 1900 com que: "Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada." És evident que encara estem molt lluny de poder-ho assolir, però també ho és que no volem deixar el camí que ens hi ha de portar, i en això estem.

En això que és la principal emergència que té Catalunya que és Espanya. De fet, com sempre ha tingut i persisteix encara. Avui (escric la matinada del dimarts dia 7) està previst que se superi al Congreso de los Diputados espanyol la fase de retòrica que ens hi ha portat. Veurem com acabarà i quina serà la nova retòrica que en sortirà. La nova etapa aparentment reformista que s'obrirà a l'Estat espanyol serà tan limitada que només podrà sobreviure al llarg del temps de l'única manera que sempre ho ha fet: sense tocar res d'essencial ni molestar al més mínim cap de les endèmiques oligarquies existents. Veurem fins on podran arribar ultra mantenir la dissimulada vergonyant situació repressiva que manté sobre els polítics i els exiliats catalans i totes aquelles persones, institucions i entitats que són perseguides implacablement amb una obsessió digna de règims totalitaristes i reaccionaris de nefasta memòria.

Les de caire extraordinari

De les emergències de caire extraordinari locals en parlaré, segons el meu punt de vista, en pròxims articles, avui no tenim més espai. Sí que voldria dir, però, que d'aquelles que vaig qualificar d'ordre més particular o personal (poc importants per tant) no sé si és gràcies al Nadal que, per tradició o pel que sigui, ha aparegut l'estel de l'estelada de la barana del balcó de l'Ajuntament. Només puc dir que benvingut.