«Catalunya no renuncia a les llibertats que li robaren. El decret de Nova Planta no pot considerar-se com a font de dret, sinó com a origen de violència» 

Pere Coromines i Montanya (1870-1939)

Emergències a tots els nivells

La més sonada ara mateix és la climàtica i sembla que finalment se n'està prenent una generalitzada consciència. Generalitzada a nivell mundial, o això sembla. En principi s'ha passat del canvi climàtic a l'emergència climàtica i potser seria millor que, constatades les absències dels principals contaminadors a la Cimera Mundial del Clima que celebren a Madrid, passessin a nomenar-ho crisi climàtica o directament desastre del clima. En qualsevol cas sembla que, si més no en la qualificació de la més que previsible catàstrofe, anem progressant adequadament. 

Encara que potser caldria pensar que tant se valen els noms (tot i que aquests facin la cosa) i que, el que realment val són les accions i les teràpies que en general o de forma global (paraula de moda) s'han d'aplicar de manera ferma, decidida, determinant i amb plena convicció. Tenir-ne una consciència clara i absoluta a nivell personal i no caure en cap tipus de contradicció de les que tan sovint es produeixen, ha de ser el camí a transitar. Un camí tan dur com inevitable si volem pal·liar la situació i evitar el daltabaix d'haver de cantar les absoltes planetàries.

És i serà inevitable que juntament amb els informes i les resolucions tècniques, moltes de les quals resultaran sorprenents, vinguin les cridaneres manifestacions dels gurus de torn. A Catalunya ja s'ha evidenciat, encara que no de manera explícita (per ara), la gravetat de la gran macrocefàlia que suposen les concentracions de tota mena i condició a la capital. Encara que de la despoblació i fugida del món rural en general i, en conseqüència, de l'inevitable desequilibri territorial se'n parli tan poc, quan podria ser el moll de l'os de la qüestió que ens ocupa, almenys a casa nostra. Resulta que tota l'àrea metropolitana està més que inflamada i no saben com rebaixar-ne la greu tumescència que permetria determinar quines podrien ser les accions més efectives per dur a terme. Em temo que, vist el que s'està veient, no pensen desinflamar res de res. I així, calçats a retaló i arrossegant els peus, han definit la zona de baixes emissions a la capital i annexos. Resultat: un desori considerable encarat a l'esquena i les butxaques dels ciutadans en general. I, si dic general, és perquè els que no residim a la capital ja podem renunciar a anar-hi si no és per una urgència de primer grau. Una destacada veu de l'àmbit ecologista del govern municipal barceloní va afirmar recentment que no era necessari canviar el vehicle ja que en qualsevol cas el que pretenien és que aquest es deixés al garatge de casa i es prioritzés l'anar a peu i l'ús del transport públic. Cal dir que no tothom disposa de garatge, ni a casa ni a fora de casa. I que els transports públics són manifestament insuficients, van saturats, mancats de freqüències efectives i ofereixen ben poques solucions per a la gent gran en general, tinguin o no dificultats motrius. No sé com pensen implementar els serveis que previsiblement hauran d'absorbir l'allau de forçosos usuaris. 

I de les fonts "grotescament" contaminants què se'n pensa fer? Dels macropolígons que tant proliferen a l'àrea metropolitana. De l'aeroport sobresaturat de serveis de baix cost i, per tant, sobrealimentat d'un ús i un abús de vols i més vols. Del port de creuers més contaminant d'Europa. Podria seguir, però com a símptoma és més que suficient. 

No sé si aquells polítics, progressistes d'etiqueta, encara veuen el territori com un subjecte que volen reconvertir en àrea metropolitana sense més i com a gran projecte, ho afirmaven i es quedaven tan amples, amb un aire de superioritat que crispava el més temperat dels defensors del territori. Encara porto a les espatlles uns debats que sempre rebentaven amb les seues teories metropolitanes. Per cert, que la majoria, per no dir que tots aquells etiquetats polítics van acabar com a funcionaris (no de carrera) i càrrecs de confiança, ara ja jubilats i, suposo que alguns a la reserva dins dels laboratoris partidistes corresponents per mèrits propis. I el despropòsit encara es manté, mentre el territori es va despoblant inexorablement.

Fins aquí la primera d'aquestes emergències. La pròxima setmana hi tornaré (si puc) amb unes quantes més segurament poc importants dins de l'ordre de la política local, d'aquelles que en podríem dir "domèstiques". Res, quatre pinzellades.