«Catalunya és una nació que no gaudeix de la llibertat que de dret li pertoca. [...] Jo estic convençut que Catalunya no obtindrà les seves reivindicacions si no adopta una actitud enèrgica, si tots els catalans no estan disposats a fer tota mena de sacrificis, perquè sense aquests mai cap poble no ha conquerit la seva llibertat»

Francesc Layret (1880-1920)

Seguim amb emergències

Cal precisar que algunes, en aquest cas d'ordre local, més que d'emergències en podríem dir per exemple qüestions no resoltes o mal resoltes, deficients, en tràmit de solucionar-se, pendents de tràmit o de gestió i fins i tot històriques. Això pel que fa a les de l'àmbit ordinari; del que en podríem dir el dia a dia del govern de la ciutat. De les de caire extraordinari n'hi ha moltes que han deixat de ser una emergència per haver passat a ser una ficció, una mena de conte, un somni, quelcom que ens va passar pel cap a uns quants visionaris o il·luminats.

De les primeres en tenim unes quantes. Res de molt especial segons es miri o es vulgui veure. A Tàrrega, la circulació viària ofereix dues opcions o alternatives segons alguns dels responsables polítics més progressistes: a) deixar el vehicle a casa, o on bonament puguis i anar a peu; fins aquí res a dir ja que, com a principi i filosofia de vida, de sostenibilitat, de salut, de respecte a l'entorn en estricte sentit ecològic, és l'ideal que sens dubte hauríem de contemplar, de tenir sempre ben present i de perseguir com l'anhel desitjat. Però això té conseqüències econòmiques importants, estructurals, urbanístiques, de logística i fins i tot humanes pel que fa a les persones amb limitacions de mobilitat. Al respecte només puc deixar el tema obert per la seva evident complexitat, pels valors i els legítims interessos que hi conflueixen i les derivades que afecten, d'una o altra manera, el projecte global de qualsevol ciutat. I és aquí precisament, en el projecte, on tothom s'hauria d'esforçar amb autèntic compromís. Aquest és el repte principal que sens dubte tenim al davant, perquè, sento dir-ho, el projecte de ciutat amb el qual ens movíem ja fa anys que s'ha esgotat. I ara anem a salt de mata. Una constatació que em permeto fer de passada; qui ha decidit i decideix amb més contundència al respecte de la qüestió, a Tàrrega, pertany al respectable àmbit dels funcionaris, que probablement no seria el més indicat per adonar-se dels condicionants materials.

Un exemple que, al meu parer, hauríem de revisar és el de la solució adoptada en el cas de la circulació rodada en la qual, per culpa d'uns quants desaprensius que, pel que es veu, no s'han pogut sancionar degudament, ara tots hem de suportar la penosa i perillosa sacsejada per culpa dels elements dissuasius emprats. Una anècdota que vaig "patir" i viure fa poc tot circulant entre uns quants vehicles més per la perifèrica avinguda de la Ronda en la qual mentre tots anàvem parant i saltant les tres ingrates protuberàncies, una furgoneta d'una important empresa local ens va avançar pel segon carril, a tot drap, com diríem col·loquialment, fins al punt de fer una autèntic equilibri a l'arribar a la recta que s'inicia a l'indret de la paret del camp de futbol, fent cas omís de tots els tres obstacles previs. Un espectacle lamentable de pura reincidència. No cal dir que si hagués portat elements d'una certa fragilitat, no n'hagués quedat ni la pols.

L'opció b és la que vaig rebre com a resposta a la pregunta que vaig adreçar a un destacat regidor del "gloriós" tripartit en relació a les previsibles caòtiques conseqüències que patiríem en la circulació de vehicles en trànsit i també locals a l'establir tantes limitacions amb la reforma de la travessia de l'N-II sense tenir resolt el desviament de la C-14. La resposta fou "que passin per on puguin". Més enllà de la seva filosofia, em va semblar una autèntica irresponsabilitat. I, en bona part és on ens trobem.

Les de caire extraordinari

Aquestes són les que per la seva transcendència de futur requereixen un tractament ampli, rigorós i detallat, no tant per la seva subjectivitat, sinó per la seva importància referencial i de projecció de la ciutat com a segona capital de les terres de Lleida.

I unes de més personals

Segurament que ben poc importants, però al meu parer sí que significatives. Què ha passat amb l'estel de la bandera que vàrem penjar a la barana del balcó de l'Ajuntament? I, què acabarà passant amb la creu de terme (i tot el què representa) que tenim al bell mig de la plaça Major? En seguirem parlant. Ara toca desitjar UN BON NADAL I UN VENTURÓS I SOLIDARI ANY 2020 a tothom.