Fraternitat o engany?

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«La independència serà el premi del nostre esforç. Haurem guanyat per a nosaltres i per als fills dels nostres fills una terra hipotecada a mans estranyes. [...] El poc o el molt, el que tinguem, tindrà un signe que ara, ni voltats de les més grans riqueses, no pot tenir. Tindrà dignitat humana i llibertat nacional» 

Joan Ballester i Canals


Engrunes de l'escrit anterior

Deia la setmana passada en l'article que vaig intitular "Sotmesos a una erosió nacional històrica": "Ens passen moltes més coses que no tenen res a veure amb el clima ni amb els focs. Tenen a veure amb la política en tots els seus àmbits, amb la capacitat de decidir sobre el nostre futur i sobre el present que hem d'afrontar en el dia a dia. En què representem per a Espanya més enllà dels atacs constants a la nostra dignitat, tan individual com col·lectiva, i sobretot social." 

És evident que políticament estem vivint una mena de caos que s'assembla a un desastre motivat pel que en podríem dir discòrdies sectàries entre els grups o partits oficialment independentistes. Les remors i la conflictivitat, que tenen orígens diversos, vénen de lluny, en molts casos de molt lluny. I no n'aprenem. Podríem recordar per exemple que Lluís Companys va necessitar més d'una dècada per entendre que li caldria aliar-se amb Francesc Macià si volia guanyar-se l'hegemonia de l'independentisme. 

Escandalitzats

És com, en termes generals, ens sentim la majoria dels catalans. I és per tot això que està passant i per com està passant, que la perplexitat s'ha apoderat de moltes persones, i m'atreviria a dir que de la majoria de la ciutadania que lluita per la llibertat del poble català. El joc dels poders ha posat al descobert en primer lloc, l'animadversió –odi en molts casos– entre les forces polítiques que suposadament protagonitzen l'independentisme actual, principalment entre JxCat i ERC, en segon lloc la incompetència manifesta de molts dels seus polítics per gestionar cap tipus de coordinació en polítiques de pactes. No en saben més perquè no volen o perquè no poden? Sigui pel que sigui ho han fet saltar tot pels aires fent gala d'una lamentable misèria estratègica. Tot plegat provoca autèntica basarda. I això que el 155 no para i segueix actuant de manera implícita. Si aquest és el camp d'acció, quin és l'objectiu?

(Més engrunes) Republicans

"Som molts els que sempre ens n'hem sentit, de republicans. I no hem militat mai a ERC. I això no és cap anomalia. Senzillament és un fet. Com molts també volem la independència de Catalunya, en part per poder deixar de ser independentistes, però no pas republicans. És a dir, volem ser ciutadans del món en tant que catalans de ple dret en un règim democràtic i republicà. I, si un dels valors que distingeix el republicanisme és el de la fraternitat, només puc dir que uns quants dels pactes que s'han produït en l'àmbit municipal, al meu parer, de fraternals no en tenen res." 

Això és el que vaig escriure en l'escrit anterior. I vull precisar que la meva referència crítica val per a les dues formacions principals: JxCat i ERC. Haver pactat en uns 43 municipis, en Consells Comarcals i en Diputacions –principalment la de Barcelona– implícita o explícitament, amb els protagonistes del Bloc del 155, és d'una gravetat rotunda. Sense pal·liatius. No cal que fem cap crida als dirigents dels partits esmentats perquè corregeixin els acords obtinguts amb els nostres enemics espanyols, perquè no hi ha res a fer. El mal ja s'ha fet. I, molt em temo, que l'engany que traspua tot plegat serà difícil, per no dir impossible, d'explicar. Davant d'aquesta excepcional situació plouran ara els eufemismes i les preteses justificacions per part d'uns i altres. 

De res haurien de servir si tenim ben clar que el PSC és un dels partits responsables de l'exili de part del govern de la Generalitat i del seu president legítim, Carles Puigdemont, de l'empresonament i execució d'un judici (que acabi com acabi) ha fet sentir sota una autèntica pressió inquisitorial a l'altra part del govern, a la presidenta Forcadell i als líders de les organitzacions patriòtiques com són l'ANC i Òmnium Cultural. 

A Tàrrega

Els responsables del govern actual parlen d'El nou impuls. Fins aquí res a dir, llevat que l'únic impuls que podem constatar ha sigut el que ha empès JxCat (i els seus electors) a l'oposició. Però, si no pensen defallir en la construcció des de Tàrrega de la República Catalana, la veritat és que se'ls ha girat molta feina. És clar que com que la independència ha deixat de ser un projecte immediat per a ERC, podran disposar de més temps per dedicar a d'altres objectius com podria ser el del "Pacte de Claredat" per exemple.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article