Hi ha canvis, és evident, però quins i per fer què?

Fèlix Cucurull
Fèlix Cucurull

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«L'home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany»

Fèlix Cucurull 


Canvis a primer cop d'ull

S'ha completat el cicle electoral de les generals, les europees i, principalment, les municipals. Hi ha hagut de tot i més, però, al meu parer, en termes generals ha rebrotat la representació, sobretot d'esquerres del nacionalisme espanyol. Aquell dels que afirmen que no ho són, de nacionalistes. De nacionalistes espanyols, és clar. I pot ser que no se'n sentin, que no en siguin ni conscients, però a fe de Déu que en són. I, si això del nacionalisme pot resultar antipàtic, o fins i tot ingrat o nefast, i ultra a conveniència d'alguns ésser titllat de reaccionarisme, autoritarisme i ves a saber quantes coses més, haurem de convenir que per a molts espanyols, d'allà i d'aquí, és en el fons la seva principal raó política. No hi ha gaire més, llevat la presència ressuscitada dels mantenidors de les essències franquistes que han tornat, si és que mai se n'havien anat.

Aquest primer esbós dóna més nacionalisme espanyol, fonamentalment anticatalanista (del de sempre, però ara més) amb un protagonista destacat: els socialistes del PSC-PSOE que han tornat a copar l'àrea metropolitana de Barcelona. Els mateixos responsables confessos, amb PP i Cs, de la irregular aplicació en pla clarament destructiu i anorreador del 155. Potser hauríem d'entendre que el socialisme de l'àrea metropolitana té ara l'oportunitat, una nova oportunitat, de fer país. Però, molt em temo, que la seva visió de país, té ben poc a veure amb la d'un país socialment lliure, just, obert i unit en la convivència, i sí en canvi amb una clara (tradicional) voluntat colonitzadora de matriu castellana. 

Un altre canvi, o més aviat una evidència que (tot i ser legítima) també s'ha produït, és la que ERC ha fet públic, sense gaires complexos, una mena de trencament de l'independentisme català. I, costa molt de veure a quina suposada estratègia pot obeir tot plegat. Per descomptat que a la desitjada (i volguda) unitat independentista: no. I aquí tenim un perill que podria generar una greu crisi política, o de confiança política, entre les forces que protagonitzen el procés i el govern del nostre país. Entre aquestes forces i també entre la ciutadania que sempre s'ha mobilitzat de forma exemplar i unitària.

En l'àmbit local en general

Ja ho vaig indicar en l'article de la setmana passada, hi ha hagut de tot. De tot i més, i els canvis hi seran de tota mena i condició. Per descomptat que tots legítims, però no pas tots recomanables pels interessos de l'independentisme o del dret a poder exercir el principi d'autodeterminació. A Tàrrega hi ha qui ho valora d'una manera potser més romàntica i ho qualifica de "petita revolució targarina" en línia clarament mimètica a la produïda per la Greta Thunberg d'impacte mundial. La referència és bona i segurament brillant, però, pels que sempre hem defensat el principi d'anar per feina, la veritat és que no ens ha impactat tant com ho ha fet en general la Greta, ni tampoc la "poètica" referència en clau local. I posats a parlar de revolució, encara que sigui petita, una revolució és una revolució i no voldríem pas que fossin precisament les idees i els valors que la podrien nodrir i ser-ne motor, les primeres víctimes de la seva causa. En tenim exemples i experiències arreu i en tots els fronts.

El pacte de Tàrrega

Em permeto reiterar les meves personals impressions. Ha sigut un pacte entre perdedors. I ells, els perdedors, són els que legítimament governaran la capital de l'Urgell durant els pròxims quatre anys. Ho he repetit perquè aquesta és la legítima realitat política electoral final. I ara ens toca romandre a l'espera de la nova formació del govern local i del municipi en general. De quines seran les regidories i llur planificació operativa i quins els seus responsables més directes. En fi, tot allò que pot arribar a significar canvi, o no, al marge de com pugui ser gestionat dins de l'acció del dia a dia. 

A més engruiximent i amb voluntat de significatiu record em permeto citar els darrers versos del poeta Pere Quart en llurs Corrandes d'exili de l'any 1939:

Una esperança desfeta, 

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article