Sotmesos a una erosió nacional històrica

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«Imposaràs la veritat fins a la mort, sense l'ajut de cap consol»

Espriu 


Dies pesants, durs i difícils

I no només per la calor que ens ofega, que és molta i segurament excepcional, també pels focs que està patint el país amb llurs greus conseqüències humanes i socials. Som a l'estiu i tot això pot passar, és previsible que ho faci ara, i ens està passant. Però ens passen moltes més coses que no tenen res a veure amb el clima ni amb els focs. Tenen a veure amb la política en tots els seus àmbits, amb la capacitat de decidir sobre el nostre futur i sobre el present que hem d'afrontar en el dia a dia. En què representem per a Espanya més enllà dels atacs constants a la nostra dignitat, tan individual com col·lectiva, i sobretot social. 

Escriure és sempre difícil i dur, per damunt de tot ho és quan el tema que t'empeny a fer-ho requereix un nivell que sens dubte et sobrepassa, més quan el teu bagatge en aquest món és només el d'un esforçat autodidacta. No haver tingut un mestre al seu moment t'ho fa tot molt difícil, en sóc ben conscient, però no per això ens podem sentir ni frustrats ni fracassats, ans el contrari, justament per això ens hem de sentir més motivats i compromesos de cara als objectius que perseguim, o que hom persegueix. És el que particularment faig; no parar d'aprendre tot i saber que vaig amb retard, que el temps s'acaba i que les possibilitats són cada vegada més fràgils i minvants. I això que sóc conscient que hi ha tant per aprendre!

Avui mateix, marcat per l'espessor d'aquestes hores, malgrat estar acompanyat per un ventilador, aigua fresca (mentre ho sigui) quatre gotes de Jack Daniel's i la pipa en marxa, tot pensant en què passarà demà (ara ja avui dimarts 2 de juliol, que és quan faig l'escrit) a Estrasburg, no puc més que sentir-me orgullós dels patriotes que hi seran presents. No podem perdre l'esperança amb el futur del procés, ni amb els drets dels nostres exiliats, ni amb els de tots els ciutadans de Catalunya. I encara que Europa faci pujada per culpa dels omnipotents i dels poderosos que l'han convertit en una màquina burocràtica allunyada dels principis que en van inspirar la seva idea inicial i original, no podem deixar de confiar-hi pel bé de la democràcia i perquè volem seguir creient en els seus valors i garanties de justícia, respecte i dignitat.

Consciència de país, poble, nació

Si anem perdent la que se suposa que tenim i que encara ens manté ferms davant dels múltiples reptes que a diari se'ns presenten, els nostres enemics s'aniran estarrufant. Ho saben, en són cada dia més conscients i s'hi han obsessionat. Lluny de dialogar perquè no sabrien ni què dir, ni què pensar al respecte, només volen imposar, sigui com sigui, els seus maldestres afanys de victòria anorreadora, inhumana i perversa. 

Abans podien ser només uns adversaris entre els molts que sempre hem tingut, però ara molts d'ells s'han passat a una mena d'oposició tan activa i visceral com destructiva i sempre contrària a tots els valors humans, identitaris, històrics i convivencials, entre molts d'altres, del poble català. Ells, a través del Tribunal Constitucional, amb la seva delirant sentència ens van fer objecte d'un autèntic cop d'estat l'any 2010. Allí van començar el darrer període històric contemporani de les relacions Catalunya-Espanya que no saben com parar. No saben, perquè no volen i perquè mai han volgut. I ja sabem el perquè. Minimitzar una cultura i uns valors que distingeixen tot un poble honest, laboriós i abnegat, no pot estar a l'abast de qualsevol destraler impresentable i amb mala fe, mancat de la més elemental memòria. Ho deixo aquí, per avui.

Republicans

Som molts els que sempre ens n'hem sentit, de republicans. I no hem militat mai a ERC. I això no és cap anomalia. Senzillament és un fet. Com molts també volem la independència de Catalunya, en part per poder deixar de ser independentistes, però no pas republicans. És a dir, volem ser ciutadans del món en tant que catalans de ple dret en un règim democràtic i republicà. 

I, si un dels valors que distingeix el republicanisme és el de la fraternitat, només puc dir que uns quants dels pactes que s'han produït en l'àmbit municipal, al meu parer, de fraternals no en tenen res. En parlaré, si puc, amb més detall en el pròxim article. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article