Es defineix com mestís i crioll. Parla guaraní. El guaraní també és la moneda més antiga i estable de l’Amèrica del Sud. D’una primera unió té quatre fills, tots al Paraguai, i de la d’ara amb Lis Cristina, monitora al taller Alba, en té un, Mathias, de quinze anys. Els dos són d’Asunción. Va jugar a futbol a Primera divisió. Endevina endevinalla: en quin club? Al Guaraní d’Asunción! No s’entén el Paraguai sense el guaraní. Ara se’n fa passar les ganes jugant tres cops a la setmana al poliesportiu. Em diu que el paraguaià és hospitalari de mena. Ho noto amb l’expressió de confiança que em regala. No ens coneixíem de res, però acabem encantats d’haver-nos conegut. 

Al nostre país nosaltres teníem un estatus social bo, però ens va agafar ganes de gestionar un negoci propi. La tia de la meva dona ja era a Tàrrega, i és ella qui té la idea que vinguem aquí per estalviar. Vam venir sense cap urgència i només quan al cap de dos anys d’intentar-ho, vam tenir garantit un treball. D’entrada ens el va proporcionar l’Hostal del Carme, igual que l’habitatge. És a dir, no anàvem a cegues en aquesta aventura. En la restauració vaig durar poc. D’aquí a la Borges, que no és pas lluny. Casualitats de la vida: soc administrador d’empresa, i l’empresa on treballava al Paraguai era del ram de la importació. Me n’havia fet un tip de veure caixes d’oli Borges, sense saber que un dia hi acabaria treballant, i ben content que n’estic. Allà és un producte caríssim, com si fos de luxe. Vam arribar aquí l’any 2002. L’aterratge és dur, no t’ho nego. La nostra idea era ser-hi un temps, estalviar i tornar-nos-en. En algun moment ens vam desviar del camí, i aquí ens hem quedat, perquè s’hi viu molt bé. Però també tinc clara una cosa: em moriré al meu país. Aquest és un tema molt personal, no compartit per la meva dona. 

Nivell de vida?

Més alt el d’aquí, sens dubte. Els restaurants són plens qualsevol cap de setmana; allà és un luxe que pocs es permeten. Viatjar durant les vacances, conèixer món, és gairebé una obligació; allà les meves vacances consistien a anar uns quants dies per Setmana Santa al ranxo dels meus oncles i prou. Quelcom està canviant per influència d’internet, però les possibilitats econòmiques no són les d’aquí. Amb aquest invent que ens van oferir gratuïtament (“Oh mira que bé, navegar és gratis!” dèiem), els estatunidencs ens tenen ben atrapats. Qui diu atrapats, diu dominats.

Sou una potència energètica. 

Som el principal exportador d’energia hidroelèctrica del món. Com que som poca població, només set milions, consumim poc en relació al que produïm. Tenim dos grans rius, el Paranà, de gran pendent i aigües braves, i el Paraguai, de cabal constant i que passa per la capital. D’aquí sorgeix el nom del país, perquè Paraguai és una paraula guaraní. N’hi ha un altre, el Pilcomayo, subjecte a les nevades de Bolívia, que poca energia produeix i molts mals de cap dona, perquè té una llera poc estable, amb una aportació immensa d’al·luvions. És fàcil que es desbordi. 
 

Podeu llegir l’entrevista completa aquí