La història d’amor de l’Álex amb la Sara va començar al costat del Carib, a Tulum Quintana Roo. Va seguir aquí i van tenir un fill que ara té vuit anys. Se’n tornaren a Mèxic per finalment aterrar a Tàrrega. Fa cinc anys que són aquí. Ell quan arriba en té 42. Treballa a la Borges, n’està content. S’esforça per adaptar-se a una comunitat local molt diferent de les que va viure a Mèxic. És un enamorat de Sant Eloi i, tot i no ser creient, en especial de la seva ermita. S’estranya que els targarins no aprofitem més aquest bell turó arbrat. Té algun avantpassat espanyol, de Granada. A mesura que avancem en la conversa la seva correcció es converteix en amabilitat.  

Jo soc de Ciutat de Mèxic, però amb els pares vam viure en diferents estats mexicans (els estats allà són com aquí les autonomies). En els darrers deu anys vaig viure sol a Tulum Quintana Roo, a la costa caribenya. Allà vaig conèixer la Sara, una turista que havia anat a visitar una amiga seva, també de Tàrrega. Ens vam conèixer, va venir a viure amb mi i, al final, ens vam casar. Al cap d’un any teníem el nostre fill Benicio. Què passa mentrestant? Que aquesta ciutat es va convertir en una de les principals destinacions turístiques internacionals. No és estrany que així fos, perquè realment l’entorn natural és una meravella. Però amb la festa hi ha vici, la vida s’encareix, les rendes es posen pels núvols i la criminalitat es dispara. Amb un fill la vida no es veu igual. Els dos vèiem que no era el millor entorn per al seu creixement. Així que vam fer el pas de venir a Tàrrega, on la vida és més tranquil·la i, sobretot, més segura. Agraïm la seguretat.

T’ha costat l’adaptació?  

Sí que m’ha costat. He hagut d’anar a teràpia. El caràcter català és tancat, costa d’entrar en els cercles que ja estan fets. A Mèxic diem: “La teva casa és la meva casa.” Aquí no funciona. No només el mexicà, sinó en general el llatinoamericà és molt hospitalari, emfatitzem el contacte físic i l’emocional. Som així perquè ho sentim així. De solter havia invitat turistes a casa amb qui havíem confraternitzat, casa meva era casa seva. Això la Sara no ho veu bé. Aquí la relació social és sempre fora de casa, és difícil que algú te l’obri, t’hi inviti. Respecto aquesta manera de ser i us entenc, però aquí rau una gran diferència cultural que té a veure amb la rebuda que ofereixes a l’altre. Soc jo qui m’he d’adaptar, però això no treu que trobi a faltar una calor humana més propera.   

Què és per a vosaltres Espanya?

Un poble germà. L’estima que us tenim no té comparació amb cap altre país europeu. No hi ha ressentiment amb la conquesta, i si n’hi ha, no té res a veure amb el poble espanyol actual, sinó que seria amb el tipus de conquesta que van fer els conqueridors. És un episodi històric no tan negatiu i, a més, els espanyols no van ser tan abassegadors com ho han estat altres cultures. Van esclavitzar indígenes, però van combinar les dues cultures per donar lloc a una de nova, que és la mestissa, de la qual en som fills. Fixa’t que la majoria dels mexicans tenim cognoms espanyols.  

Els Estats Units, millor o pitjor que Espanya?

El que t’acabo de dir d’Espanya no té res a veure amb la imatge dels Estats Units a tota Hispanoamèrica, que és fatal. Recordo que de petit no era així, sinó que la llegenda del somni americà funcionava, i realment el veiem com un país ple d’oportunitats. Això és història, perquè des dels anys 90 les seves intervencions són sols fruit de l’interès per apoderar-se de les riqueses naturals dels països, sigui a les bones o a les males. És igual que siguin demòcrates o republicans, els veiem a tots iguals. S’han guanyat a pols la mala reputació que ara tenen. 
 

Podeu llegir l’entrevista completa aquí