Sempre que vaig a una gran ciutat, el soroll, les presses i les multituds m’aclaparen; per això, mentre hi soc, procuro trobar una estona per resguardar-me en algun museu o equipament cultural. Entro en aquests espais com qui entra en una cambra de descompressió: És la manera que tinc de dessaturar-me, recuperar l’equilibri i baixar revolucions.

Així em va passar el darrer dia que vaig anar a Lleida. Hi anava amb l’expectativa d’anar a veure Psychoflage, una instal·lació interactiva multisensorial de Mónica Rikić, que fins a finals d’any, s’exposa al Pati del Museu Morera (morera.paeria.cat) i que proposa una intersecció entre la IA, l’art i l’espiritualitat. 

Em sap greu dir-ho, però em va deixar ben fred i no m’interpel·là gota: més enllà del seu atractiu estètic, la vaig trobar emocionalment distant.

Lliçó apresa: la novetat tecnològica no garanteix vibració, transcendència ni significat. Pot fascinar durant uns intants, però si no toca cap fibra fonda, la impressió s’esvaeix tan de pressa com ha aparegut.

Una festa major memorable

Per sort, vam decidir completar la visita amb l’exposició Arrels i horitzons. Més d’un segle d’art. Un recorregut des de finals del segle XIX fins a l’actualitat per l’art a Ponent, que recull estils artístics i també tècniques, com la fotografia i el cinema.

Vaig quedar-me plantat, totalment captivat, davant la projecció del curtmetratge encarregat per l’Ajuntament de Tàrrega a la companyia francesa Gaumont: una filmació d’uns cinc minuts, amb els actes de la Festa Major de Maig de Tàrrega de l’any 1914 —pots veure’l a ja.cat/FMTarrega1914—. Malgrat el seu estat de degradació, em va transportar a aquell temps i aquella comunitat. Un record viu que condensa, sense artificis ni filtres, una vivència compartida i que fa present aquella realitat humana, arrelada, col·lectiva i perdurable.

Què fa memorable una experiència cultural? 

Tot plegat m’ha fet pensar que potser el repte no és fer més cultura digital, sinó fer-la més significativa. L’ecosistema digital (la cultura lliure, les xarxes socials, les plataformes digitals i els arxius oberts) ha democratitzat l’accés i la generació de cultura. Facilita que qualsevol persona pugui produir, compartir i tenir impacte cultural, fins i tot a escala global.

Això també planteja una paradoxa: mai no havíem tingut tanta capacitat de registrar-ho tot i, alhora, mai abans havia estat tan fàcil que tot quedés perdut enmig d’un oceà de continguts.
Donant-hi tombs, m’ha vingut al cap el número 24 de la revista Canemàs (raco.cat/index.php/canemas/issue/view/3124). En el dossier central, el targarí Josep Maria Ganyet convida cinc expertes de la cultura digital a explicar-se sobre la projecció del patrimoni cultural en un món digital.

Què hem de salvaguardar i com?

Davant de la quantitat immensa d’imatges digitals que generem amb mòbils i altres dispositius, creix la dificultat de decidir què cal conservar, com ordenar-ho i com fer-ho accessible. La documentalista Sara Guasteví @guastevi s’atreveix a reflexionar-hi en veu alta, en el seu article.

De tot allò que produïm, què tindrà valor d’aquí a vint, cinquanta o cent anys? I, sobretot, qui ho podrà entendre si no n’hem deixat cap rastre explicatiu?

Si bé cent dotze anys enrere, enregistrar un vídeo era una cosa excepcional i gairebé màgica, durant la Festa Major d’enguany auguro que capturarem, acumularem i compartirem imatges de manera massiva i instantània: fotos i vídeos de l’Eixideta i l’Eixida, stories dels concerts i el Corretossino, reels de la Nit del Tararot, missatges reenviats, m’agrada a cartells digitals, mems, comentaris, continguts compartits o emmagatzemats al núvol... fragments inconnexos d’una celebració ‘viscuda’ a través d’una pantalla. Tot plegat formarà una mena de gran mosaic efímer.

La cultura digital només serà memorable si aprèn de la cultura popular: arrelament, comunitat i sentit. Sense això, només serà soroll, tendència o contingut efímer que l’endemà ja haurà desaparegut de la nostra història.

Sense una mirada transcendent, sense procurar destriar, guardar, descriure, classificar i donar context a aquests materials, no sempre serem capaços de generar experiències significatives ni duradores.

Com afirma Guasteví, la memòria no es conserva sola. Cal intenció, cura i criteri. El sentit de les fotos i els vídeos pot semblar evident en el moment en què els capturem o compartim, però amb el pas dels anys perden significat si no hem anotat qui hi surt, quan es van fer, on i en quin context. Allò que avui ens sembla obvi, demà pot resultar indesxifrable. Aquell grup dalt d’un escenari, aquella plaça plena, aquells rituals i elements festius..., tot necessita una mica de context per poder parlar a les generacions futures. I, en aquest sentit, sort en tenim de NOVA TÀRREGA!

Si actualment no disposéssim de la informació necessària per saber qui surt en aquella filmació de 1914, què se celebrava, qui ho va filmar, per què era important i en quin moment històric s’inscrivia, com ho podríem descodificar? Com ho podrien valorar les generacions que han vingut després? La imatge contextualitzada ens permet comprendre, emocionar-nos i recordar.

També queda clar que la preservació audiovisual no és només una qüestió tècnica, sinó cultural i patrimonial. Vol dir preservar un testimoni d’una activitat humana, d’una comunitat o d’una institució. Per això, el valor d’un document no depèn només de la seva qualitat visual o sonora, sinó també del fet que pugui explicar una història.

Tenim eines poderosíssimes a les mans, però encara ens cal aprendre a fer-les servir amb consciència patrimonial. La pregunta no és només quantes imatges farem, sinó quines ajudaran a explicar qui som.

Viu i estrena la festa

Precisament, quan estic escrivint la càpsula rebo el missatge de FiraTàrrega convidant-me a l’assaig obert de la peça Aquí, de la companyia Llum de Fideu, amb motiu de la Festa Major.
És una proposta dividida en dues parts: A la primera, es participa al rodatge d’una pel·lícula; a la segona, es visiona, en una mena de cinema a la fresca. Parteix de la voluntat d’usar la tècnica cinematogràfica per immortalitzar el pas del temps, sentir la memòria profunda dels espais i entendre el temps com allò que roman i ens envolta.

Tot plegat, em genera encara més preguntes. Què queda d’un lloc quan el filmem? Què passa amb el temps quan el convertim en imatge? Com es transforma una comunitat quan s’hi veu representada?

El repte de recordar-nos

Personalment, entenc que la Festa Major no és únicament un programa d’actes; és una xarxa de vincles i d’afectes, una manera de reapropiar-se de l’espai públic i de reconèixer-nos en els altres.

Precisament per això, em sembla una manera preciosa de celebrar-la: no només vivint-la, sinó també preguntant-nos com la recordarem.

I, des d’aquí, et llenço un repte: què faràs per salvaguardar allò que ens permetrà explicar-nos? Ara no et parlo dels personatges il·lustres o els moments solemnes de la nostra història, sinó de les petites traces que donen gruix a la vida de la nostra comunitat.

Potser, d’aquí a cent dotze anys, algú mirarà un fragment d’aquesta Festa Major i hi buscarà el mateix que nosaltres trobem en aquelles imatges de 1914: una comunitat viva, un temps concret, una manera de celebrar, uns rostres que ja no hi són, però que encara ens commouen.

Bona Festa Major! xerpejant.cat