Segons el relat bíblic (Mateu 4, 21), els primers companys de Jesús van ser cridats mentre repassaven i posaven a punt (del grec, katartízontas) els filats de pesca.

Si em llegeixes habitualment, saps que m’agrada acomodar cada Càpsula TIC al moment en què es publica a NOVA TÀRREGA. Això fa que m’endinsi en les perifèries del continent digital, entrant en diàleg amb altres àmbits de l’experiència humana.

En aquesta ocasió, a les portes de Setmana Santa i Pasqua, prenc com a punt de partida la invitació del papa Lleó XIV de viure la presència digital com a responsabilitat ètica i relacional (digitalismissio.org). Una proposta que considero vàlida tant per als que intentem seguir les petjades de Galileu com, en un sentit ampli, per a qualsevol persona de bona voluntat.

Sortim a pescar

Avui aquesta imatge pren un sentit nou en un temps en què les xarxes digitals sostenen gran part de la nostra vida social, laboral i emocional, però que també estan esquinçades per la polarització, el soroll, la desinformació i la fragmentació social.

El filòsof alemany-sud-coreà Byung-Chul Han descriu el subjecte digital amb una atenció fragmentada i sotmès a estímuls constants, dissenyats per captar i monetitzar el temps. Aquesta dinàmica afebleix la seva capacitat de concentració i profunditat.

No només es tracta d’un control extern: també hi ha una autoexigència permanent de rendiment i visibilitat. La il·lusió de llibertat amaga així un sistema que condiciona decisions, dispersa l’atenció i debilita tant la vida interior com la comunitat. Ens connecta molt, sí, però sovint sense arribar a crear un veritable nosaltres. Han comparat el món digital amb un eixam de persones connectades, però sense un veritable sentit de comunitat ni acció compartida.

Un continent real, no virtual

N’hi ha que encara pensen que el món digital és un espai desconnectat de la vida quotidiana. Però el que passa darrere una pantalla impacta en les emocions que s’hi generen, en les solituds que s’hi experimenten i en les paraules que poden ferir o guarir. També pot transformar la manera de comprendre el món, la vida i les relacions, segons interessos de poder.
Repassar les xarxes, avui, vol dir assumir que la tecnologia no és neutra i que la persona corre el risc de reduir-se a dada o recurs. Per això, cal passar de veure perfils a identificar rostres i històries (Marc 8,24).

Per aquest motiu, parlar de pastoral digital —si ho prefereixes, d’ètica a la xarxa— no és parlar de tècniques de comunicació, sinó de presència. És fer el possible perquè la cultura digital continuï sent humana i que ningú no hi sigui reduït a perfil, dada o instrument.

El repte no és només ser a internet, sinó explorar com guarir el teixit humà que s’hi ha anat esquerdant. Perquè sense xarxes en bon estat, no hi ha comunitat ni futur.

Trencar la lògica de l’algoritme

Per fer aquest pas, cal qüestionar la lògica dominant dels entorns digitals. Els algoritmes tendeixen a prioritzar allò que genera més interacció immediata, sovint continguts emocionals, polèmics o simplificats.

Davant d’això cal una actitud conscient i activa, un canvi profund en la manera d’habitar l’entorn digital que ens faci passar de la gestió de dades a la trobada humana. A continuació, et proposo algunes estratègies per aconseguir-ho.

Cal reconèixer la dignitat de cada persona. Els algoritmes ens volen predictibles i mesurables, però l’ànima i l’amor no admeten càlcul ni mesura. Cal recordar que les xarxes socials que realment ens uneixen són de persones, no d’algoritmes ni de xatbots. 

Trencar les bombolles digitals. La personalització extrema pot convertir-se en aïllament: només veiem allò que ja ens agrada i ens allunya de qui pensa diferent, alimentant la indiferència, l’egocentrisme, la intolerància, la polarització i l’odi. Per fer esclatar aquestes bombolles cal buscar activament l’alteritat i la diversitat, fent-nos permeables a la veu dels més febles i dels qui viuen al marge de les tendències.

Vincular-se amb qui pateix. Una forma radical de trencar la lògica digital és posar l’atenció en qui pateix. El papa Francesc ho anomenava samaritanisme digital: no limitar-se a generar contingut, sinó aturar-se davant el dolor, escoltar, acompanyar i fer-se present. A la pràctica, això es concreta en gestos senzills com relacionar-nos amb estima, evitar amplificar l’escarni o no convertir el dolor aliè en espectacle i oferir suport quan està al nostre abast.

La saviesa del cor com a guia. En un entorn frenètic i impersonal, el discerniment i l’autenticitat són virtuts a preservar. No tot el que és viral és valuós, ni tot el que es pot dir cal dir-ho. La comunicació plenament humana demana bona disposició, criteri, interioritat i responsabilitat.

Prioritzar el testimoni a través de la vida. La credibilitat no neix del protagonisme, sinó de sostenir la coherència i la senzillesa. Cal proposar narratives i referents positius que facin visible una esperança que no neix només de nosaltres mateixos. Això també implica valorar el silenci i l’escolta activa per sobre del soroll, llegir amb atenció, no simplificar la posició de l’altre i evitar respostes reactives. Un estil i una manera de relacionar-nos que esdevingui, per si sola, un signe visible d’alguna cosa diferent que (re)mou. (Tertulià)

De l’interès a la gratuïtat. Cal construir xarxes de relacions basades en la gratuïtat, l’autenticitat i l’amor, en què l’amistat sigui real i profunda. L’objectiu no ha de ser buscar el m’agrada (o el reconeixement ràpid i efímer), sinó un compromís veritable amb el bé de l’altre i la qualitat de les interaccions per sobre de la quantitat.

Humanitzar la cultura digital. En plena expansió de la intel·ligència artificial, la qüestió central no és la quantitat d’informació disponible, sinó la capacitat de donar-li (o trobar-hi) sentit. Com diu Lleó XIV “no és el que aconsegueix o aconseguirà fer la màquina, sinó què podem o podrem fer nosaltres, creixent en humanitat i coneixement, amb un ús savi d’instruments tan poderosos al nostre servei.” 

Una responsabilitat compartida

En definitiva, es tracta d’utilitzar les xarxes no només per consumir continguts, sinó per cosir el que està trencat i redescobrir la bellesa de mirar-nos als ulls, encara que sigui a través d’una pantalla.

Reparar —o repassar— les xarxes és una tasca d’artesania social. Demana temps, atenció i responsabilitat. Sigui des de la fe o des d’un humanisme compromès, el desafiament és compartit: evitar que les xarxes esdevinguin un parany i convertir-les en espais de sentit i de relació autèntica.

Refent les xarxes

En un context dominat per la immediatesa, les comunitats (Ekklesia) estem cridats a prioritzar els processos lents i humans, donant valor al temps i a l’espera. Es tracta d’acompanyar i no només buscar resultats ràpids o mesurables.

Per contrarestar la fragmentació interior, proposo recuperar pràctiques com la pregària, la meditació, el silenci o altres formes de recolliment, de reflexió i consciència personal. Aquestes poden ajudar-nos a formar criteris interns i a preguntar-nos si l’ús de la tecnologia contribueix realment a estimar, escoltar i créixer més.

Acabo proposant-te una pregunta: quin tipus de presència vols ser en aquest entorn digital? Una que fragmenta o una que construeix trobada, equitat i comunitat?

En aquest oceà de píxels, encara és possible encendre llums que no busquin enlluernar, sinó escalfar i orientar? Al capdavall, el futur de les xarxes no depèn només de la tecnologia, sinó de la qualitat humana amb què decidim habitar-les.

Bona Pasqua i feliç quinzena! xerpejant.cat