Ernesto Sabato va descriure l’argentí com un ésser dual, molt americà però amb llaços amb el vell món. Definició molt oportuna per referir-se a la Daniela, dona de caràcter capaç d’emocionar-se quan es refereix als aspectes més sentimentals de la seva estimada Argentina. És natural de San Martín, província de Buenos Aires. Per tant és provinciana, no portenya. Als quatre anys va anar a viure a Chivilcoy, a uns 160 km de la capital bonaerenca. Des de l’any 2016 viu a Tàrrega. Hi arriba amb la seva filla Belén i amb els dubtes lògics d’un canvi tan radical. No se’n penedeix, i només té bones paraules per com s’ha sentit acollida. Està casada amb el targarí Eloi Romero. 

Vaig venir aquí per les penúries que passava allà, perquè havia conegut algú a través d’Internet amb qui després no vam congeniar i per oferir més possibilitats a la meva filla Belén, que llavors tenia quinze anys. Perquè ella pogués menjar havia passat per dures privacions, així que quan vaig tenir l’oportunitat de fer el salt cap aquí, la vaig aprofitar. Em decideixo tenint una barreja de sensacions que van des del temor a la il·lusió, perquè aterro a un lloc totalment desconegut. Els meus temors no eren només per mi, sinó també per la meva filla. Les dues ens ho havíem parlat molt, però jo era conscient que la seva edat era molt delicada. Després ella s’adaptaria més ràpid que jo. A destacar que des del primer moment ens hem sentit molt bé aquí. Dels catalans només en puc dir bé, i no ho dic amb ànim condescendent, creu-me. És aquí on se m’han obert moltes portes, fins i tot per obtenir la legalització mitjançant el NIE, el número identificador de l’estranger.

Es viu millor a Tàrrega que a Chivilcoy?

Econòmicament sí. Et poso un exemple molt fàcil d’entendre: allà només tenia un pijama, aquí en puc tenir sis. És un nivell de vida superior, mentre que allà la pobresa es palpa al carrer. L’Argentina pateix una crisi econòmica que no hi ha manera de superar. I una de les conseqüències és la inflació, que no ens deixa en pau. A mi m’ha passat d’anar al supermercat amb la llista de la compra, agafar una marca de llet i quan l’he volgut comparar amb una altra marca que havia vist abans, ja m’havien canviat el preu. Hem tingut un trasbals de moneda difícil d’entendre: del peso a l’austral, després el lecop, per acabar una altra vegada amb el peso. Tant de canvi s’explica per les devaluacions sofertes, que equivalen a un profund empobriment del país. Aquesta situació ha creat una percepció molt negativa dels polítics. Creiem que volen manar per poder robar, així de clar. Els uns ho fan millor que altres, però aquesta és la percepció. Ara bé, l’argentí es baralla amb qui faci falta, lluita, es mobilitza i té una enorme consciència reivindicativa.

Què és el futbol a l’Argentina?

És passió, pura passió! Para el país. Ho entens? El para! Quan hi penso m’emociono, se’m posen els pèls de punta. El Mundial ho paralitza tot. Un Boca - River Plate és com un clàssic aquí. Un Barça - R. Madrid té rerefons polític, mentre que allà la diferència és sindicalista. Jo soc de River pel meu pare; mon germà és de Boca. A mi em mou la memòria del meu pare, que també era de River, mentre que al meu germà el van fer de Boca els meus oncles. En una mateixa família hi ha de tot, ja ho veus. Quan ens ajuntem tots hi ha tres temes que millor no tocar-los: política, futbol i religió. Encara et diria més: segons com, es pot parlar de política i religió, però amb el futbol compte, molt de compte. Hi ha perill d’acabar malament. És una passió que jo aquí no la veig. 

Messi o Maradona?

Els argentins hem vist Messi com algú que ho donava tot pel Barça, perquè era qui li pagava, però no per l’Argentina. Claríssim! Ell n’era conscient d’aquesta creença. El Barça li posava l’equip al seu servei, mentre que amb la Selecció havia de jugar i espavilar-se més. Maradona, en canvi, és un emblema nacional. Superior a Messi, per a mi. Haurà fet moltes coses que no estan bé com a pare o com a home, però ell mai no s’oblidà d’on va sortir, mai. Va sortir d’una terra humil com poques, on per jugar a futbol havia de posar dues pedres que servien de porteria. No és el cas de Messi. Aquest sentiment qui és argentí el palpa, el sent, el veu. Messi com a persona serà millor, però és diferent, molt diferent. El vell argentí se sent molt proper a Maradona.
 

Podeu llegir el reportatge complet aquí