Malgrat la seva protèrvia, Pedro Sánchez ho té molt pelut per aguantar la legislatura fins al 2027. L’oposició que li fa Núñez Feijó amb una més que evident desmanyotada actuació, només té com a cavall de batalla els casos de corrupció que envolten Sánchez i el seu partit. Segons es veu, el president del PP ha oblidat per complert tota la corruptela que arrossega el seu partit aquests darrers anys, demostrant una vegada més que per triomfar en política s’ha de ser un galtes d’alta volada. 

Tanmateix, sembla que l’estratègia judicial tutelada pel PP va corcant la feble estructura del govern socialista, amb uns socis dins l’executiu (Sumar) i uns altres (ER i Junts) que fins ara li han donat suport des de fora, que ara mateix son més crítics amb Sánchez que la mateixa oposició parlamentaria. Això fa que la gusarapa d’un avançament de les eleccions generals planegi insistentment sobre el palau de la Moncloa. 

Ens haurien de preocupar a Catalunya unes urnes anticipades a l’Estat? Honestament creiem que no gaire. Ja hem comprovat per activa i per passiva que la cantarella de “compte que ve la dreta”, no és res més que una estratègia partidista electoral. La història dels darrers dos segles de l’estat castellà ens indica clarament que l’electorat habitual en aquesta àmplia contrada tendeix cap a propostes més properes a la dreta. El PSOE que (només) en teoria navega per polítiques d’esquerra, tan sols té un únic argument electoral: “Voteu-nos a nosaltres, que si no ve el llop.”

A Catalunya però, tant li fa si qui mana a l’altiplà és un castellà de dretes (llop) o un d’esquerres (llop amb pell de xai). La consigna de Castella és sempre la mateixa: contra Catalunya, els catalans i la seva cultura. Això esdevé indispensable per complir amb el darrer encàrrec de Franco al rei Joan Carles I: “L’únic que li demano és que defensi la unitat d’Espanya.” Amb els bascos amb la panxa plena, Catalunya és el territori a aplançonar.