Ara fa 30 anys, la UE Tàrrega vivia la millor temporada de la seva història. Un equip d’ensomni format per llegendes com Joan Capdevila, Marc Carballo, Linde o Emili es proclamava campió de la Tercera Divisió 95/96. El camp de La Plana s’omplia a vessar i es creava una comunió màgica amb l’afició en una època gloriosa. Durant els pròxims mesos, recordarem els millors episodis d’aquella fita i parlarem amb alguns dels protagonistes. Comencem amb la penya jove que donava color i alegria a aquelles tardes triomfants de diumenge. Avui descobrim la història del Racó Urgellenc.

Els orígens del Racó Urgellenc, però, no van començar a Tàrrega, sinó a uns quaranta quilòmetres de distància. A principis dels 90, la Unió Esportiva Lleida també vivia un moment estel·lar amb l’equip a la Primera Divisió del futbol espanyol. L’ambient a l’estadi era molt passional gràcies, en part, a l’animada penya Cèl·lules Ilergetes, que va captar l’atenció d’uns joves targarins. Disposats a sumar-se a la festa, van agafar el tren i van acabar creant un espai a la grada per a tots aquells aficionats de la comarca. Naixia el Racó Urgellenc.

A partir d’aquí, entre viatge i viatge, va sorgir la idea d’animar el club de la seva Tàrrega natal i l’estrena va tenir lloc la tarda del 16 d’octubre de 1994, en una golejada per 4-0 contra el Manresa. L’eufòria va ser tan gran aquell dia que, en una de les celebracions dels gols, la tanca de l’estadi va acabar cedint amb la consegüent invasió espontània de camp. Tot i pensar-se que aquell fet els podria provocar l’expulsió del camp, la resposta va ser la contrària: la junta directiva de la Plana festejava com la millor victòria l’arribada d’aficionats joves a l’estadi. “Seguiu així, ultres, seguiu així”, els deia el mític delegat Viles, mentre intentava arreglar la tanca que havia acabat a la gespa.

“Els primers partits no animàvem gaire perquè érem quatre gats, però s’hi va començar a posar gent i vam arribar a ser més de 100 persones”, relata l’Albert Fitó, un dels impulsors de la penya juntament amb el Carles Garrido. Es definien com “independentistes, catalanistes, nacionalistes, lleidatans, targarins i... que no ens agraden els pixapins”. Els movia el targarinisme i una energia que els va arribar a convertir en una de les aficions més sonades de la dècada dels 90 a Catalunya.

Ubicats a prop del marcador del camp La Plana, fugien del hooliganisme violent que estava tan de moda en aquella època i es caracteritzaven pels seus càntics carregats d’humor i picaresca. Una de les anècdotes més recordades va tenir lloc al camp del Balaguer i gairebé van haver de marxar per cames... El càntic feia “Balaguer fa pudor a paper”, mofant-se de la important fàbrica Inpacsa que havia tancat uns anys enrere i que va provocar una greu situació d’atur a la ciutat. “Com us podeu imaginar, els aficionats locals no s’ho van prendre gens bé...”, rememora Fitó.

L’entrega va ser tan gran que van acompanyar l’equip en diferents desplaçaments pel territori, recollint elogis de la premsa, que destacaven la seva capacitat per transformar el partit “en una festa del futbol, animant l’equip d’una forma molt especial”, com deia el SEGRE. En l’època de la màxima esplendor, van arribar a publicar, fins i tot, una fanzine en què recollien algunes de les lletres més cèlebres de la penya. “Som el Racó, som l’afecció, de les que hi ha és la millor. Recolzarem el nostre equip, en cada encontre i en cada partit”, feia el seu himne.
 

Podeu llegir el reportatge complet aquí